Tal com estava previst, aquest dimecres 16 de juliol passat, la Comissió ha aprovat les seves propostes de perspectives financeres 2028-2035 i de canvis en les diferents polítiques comunes, començant per la política agrària comuna (PAC).

He tingut l’oportunitat de presentar una primera anàlisi força detallada tant de la proposta de pressupost plurianual com dels canvis en la Política Agrària Comuna, a la Plataforma Tierra i convido el lector interessat a consultar-la.

En aquest article, aprofundirem sobre dos aspectes específics de la negociació: la data d’entrada en vigor i el canvi implícit que generaria la proposta si fos aprovada tal com ens ha estat presentada, en l’equilibri entre el govern espanyol i els ens autonòmics, en particular els estats membres federalitzats, com (entre altres) Espanya.

No hi arribem a temps

L’aprovació de les propostes per part de la Comissió Europea significa l’inici d’una llarga negociació, la més important de totes les que es desenvolupen a Brussel·les i entre els estats membres, entre el Consell de Ministres i el Parlament Europeu. Ara, feliçment (i escric aquesta paraula amb molta tristesa), la Comissió Europea té un paper secundari, com a molt de facilitador de l’acord, amb veu però sense vot. L’única arma que li queda és la “bomba atòmica”, retirar la seva proposta de sobre la taula, cosa que equivaldria a paralitzar completament tot el procés. Ningú espera un farol d’aquest calibre, per molt que l’acord final s’allunyi de la proposta inicial.

En un principi, tot hauria d’estar aprovat a temps per a l’1 de gener del 2028. Diuem “en un principi” perquè l’única cosa clara en aquest joc de poder a diverses bandes és que això no passarà i que caldrà prorrogar, almenys algunes (les principals) mesures previstes en l’actual PAC, un o dos anys.

La primera incògnita és saber quines normes hauran de respectar els nostres agricultors

Suposant que l’essencial de la proposta tiri endavant, la primera incògnita és saber quines normes hauran de respectar els nostres agricultors: les vigents, les condemnades a desaparèixer o les pendents d’aprovació? La segona és si es prolongaran algunes (quines?) de les mesures de l’actual PAC i amb quin pressupost es comptarà: l’anterior o el retallat?

Repetidament, el Tribunal de Justícia Europeu ha sentenciat que el marc legislatiu en què es desenvolupa l’activitat agrària ha d’estar clar en el moment de la sembra de la collita de la campanya 2028/29, és a dir, per a la tardor del 2027. Per tant, insisteixo que ni de bon tros hi arribem a temps.

El Pla País, un monstre?

La proposta de marc pressupostari aprovada per la Comissió preveu que cada estat membre rebi una mena de “sobre nacional”, on s’inclouran els actuals fons estructurals, de cohesió, la PAC, la política pesquera comuna i la política de seguretat i defensa.

Cada estat membre haurà d’elaborar “Plans d’associació nacionals i regionals”. En altres paraules, es generalitza al conjunt dels sectors econòmics i de les polítiques comunes, la dinàmica creada en l’actual PAC amb els Plans Estratègics nacionals (PEPAC), en el que Ignacio Atance ha batejat també a Plataforma Tierra amb encert com el “Pla País”.

Aquest és el gran canvi proposat per la Comissió, no tant la mida del pressupost (que també!) sinó la seva governança. La Comissió proposa que gran part del pressupost s’assigni als “Plans Nacionals” (National & Regional Partnership Plans), un sobre nacional preassignat per estat membre.

Cada govern espanyol negociarà el seu pla amb la Comissió, que prèviament haurà publicat unes directrius específiques per a cada estat membre. No hi ha dubte que els governs centrals negociaran prèviament, sobretot en els estats membres amb estructura més o menys federalitzada, amb els altres nivells de govern, però serà el govern central qui tindrà l’última paraula.

El gran canvi proposat per la Comissió no és tant la mida del pressupost (que també!) sinó la seva governança

Fins ara era pràctica habitual que, entre altres, els governs autonòmics anessin directament a negociar aspectes importants de la política i dels fons regionals, socials o de desenvolupament rural. Ara tot, o gairebé tot, es traslladaria a cada capital.

Serafín Pazos-Vidal, en un article publicat a “Agenda Pública” planteja fins i tot “un risc de ‘reforma constitucional encoberta’ per a l’Estat autonòmic a Espanya”. Moltes comunitats autònomes tenen competències exclusives que entren en l’àmbit del Pla País. Aquest traspàs de responsabilitats des de les regions al govern espanyol ja ha irritat profundament els principals dirigents del Comitè de les Regions Europees que “denuncien la renacionalització massiva i el menyscapte de la política de cohesió a través dels ‘plans nacionals monstres’”.

Aquestes tensions se sumen a un altre conflicte institucional de primer ordre. Els Plans País, i el seu procediment d’elaboració i aprovació, disminueixen considerablement la capacitat del Parlament Europeu d’influir i condicionar les polítiques comunes. “El Parlament Europeu no acceptarà cap reducció de la supervisió parlamentària ni del legítim control i escrutini democràtic sobre la despesa de la UE o, pitjor encara, la renacionalització de polítiques emblemàtiques de la Unió”, van advertir en un comunicat conjunt els líders de les quatre principals forces polítiques europees: el Partit Popular Europeu, els Socialistes i Demòcrates, els Liberals i els Verds.

La pregunta al germà Llop

A banda del fet ja esmentat que és impossible que aquesta proposta, si no registra grans canvis, entri en vigor l’any 2028, la pregunta al germà Llop ja no és la clàssica de “Quan desapareixerà la censura cinematogràfica?”, sinó “com, i en què, acabarà tot aquest procés?”

Ningú no en té una resposta certa. És la primera vegada en més de 50 anys que segueixo les negociacions europees que em sento incapaç de dibuixar una zona d’aterratge on s’hauria de situar el resultat negociat final. Mai les posicions de partida entre negociadors, ministres i eurodiputats, havien estat tan allunyades; mai la Comissió havia presentat una proposta tan innovadora, diran els benèvols, tan destructiva del mercat comú i de les polítiques comunes, diran els detractors.

Tot i el limitat augment efectiu de la mida pressupostària proposada, el “club dels garrepes” ja ha manifestat la seva oposició

A més, malgrat l’augment efectiu extremadament limitat de la mida pressupostària proposada, el “club dels garrepes” (Alemanya, Àustria, Finlàndia, Dinamarca —tot i que no intervé per ostentar la presidència del Consell— i els Països Baixos), apel·lació que s’ajusta més a la realitat que no pas la diplomàtica “club dels frugals”, ja ha manifestat la seva oposició. Argumenten que si els pressupostos nacionals estan sotmesos a una enorme pressió, el mateix hauria de passar a nivell europeu. França, el govern de la qual, en el moment d’escriure aquest article, acaba de presentar fortes i impopulars mesures d’estalvi pressupostari, no s’ha manifestat, però hi ha silencis que diuen molt.

A tot això s’hi afegeix la pressió que exerceix sobre els pressupostos, en primer lloc, nacionals, ¿l’obligat? augment de la despesa militar.

Tal com s’ha dit, estem entrant en terreny desconegut. Sens dubte, en futurs articles tindrem ocasió d’explicar i comentar què passarà, tant a Brussel·les com a les capitals nacionals.