Governança en temps de disrupció

- Esteve Almirall
- Barcelona. Dijous, 29 de maig de 2025. 05:30
- Temps de lectura: 2 minuts
Vivim en una època marcada per la disrupció tecnològica. Això ja no és una predicció, sinó una realitat quotidiana. En primer lloc, la irrupció de la intel·ligència artificial generativa ens sorprèn constantment, però tot just estem començant. S’hi sumaran aviat els robots, els vehicles autònoms, la realitat virtual i altres tecnologies emergents amb un potencial disruptiu igual o superior. Aquestes tecnologies transformaran radicalment la producció, les cadenes de subministrament i, en general, la majoria de sectors econòmics, per l’enorme reducció de costos i l’automatització que comporten.
En aquest context, una idea és fonamental: en temps de disrupció, cal agilitat. El canvi és constant, i només les organitzacions àgils poden identificar i aprofitar les oportunitats. Però com ha de ser aquesta agilitat? És preferible una estructura centralitzada o descentralitzada?
Lliçons del 'venture capital'
Per respondre aquesta pregunta, podem observar un sector on l’agilitat és essencial: el món del capital risc. Algunes firmes d’aquest sector han destacat clarament sobre les altres. Un exemple paradigmàtic és Andreessen Horowitz (a16z), que ha estat darrere de grans èxits com Airbnb, Coinbase, Facebook, GitHub, Instacart, Instagram, Lyft, Oculus, Skype o Slack.
En temps de canvi, descentralitzar no és només una opció estratègica: és una condició per sobreviure i prosperar
El venture capital exigeix una capacitat extraordinària per entendre i connectar amb sectors molt diversos, sovint en ràpida evolució. Ja l’any 2011, Marc Andreessen va publicar a The Wall Street Journal l’article “Why Software Is Eating the World”, on anticipava que les grans empreses del futur serien empreses de programari, o profundament basades en el programari. Argumentava que tots els sectors s’acabarien acomodant a les dinàmiques del software: costos marginals pràcticament nuls, escalabilitat il·limitada i mercats dominats per molt pocs guanyadors.
Això tenia implicacions profundes per a les empreses de venture capital: només un nombre molt reduït de companyies (potser quinze) liderarien cadascun d’aquests mercats, i calia estar entre els primers inversors d’una d’elles per assolir rendiments significatius. La resta quedaria en una “llarga cua” amb retorns molt menors o directament negatius.
De l’agilitat a l’escalabilitat
Amb el temps, però, el software va anar “menjant-se” nous sectors. I l’estructura original d’a16z —petita, àgil i centralitzada— va començar a resultar insuficient per abastar tanta complexitat. Calia créixer, però com fer-ho? Mantenint una estructura centralitzada, o apostant per una descentralitzada?
Per cobrir nous sectors calia incorporar especialistes amb autonomia per actuar. També calia flexibilitat per reorganitzar equips, substituir rols, tancar o fusionar àrees segons l’evolució dels mercats. I això només és possible si l’organització tolera —i fins i tot fomenta— el canvi.
Construir estructures que ens permetin corregir ràpidament i bé és el veritable avantatge competitiu d’aquesta nova era
A16z va escollir el camí de la descentralització. Va construir una organització àgil, però descentralitzada: compartia certes infraestructures operatives, però la presa de decisions, l’estratègia i els equips humans funcionaven de manera autònoma. Aquesta estructura permetia introduir canvis amb agilitat, minimitzant l’impacte sobre l’organització global i sense paralitzar-la.
Governar en temps líquids
Els canvis no són opcionals en un entorn disruptiu, sinó inevitables. Cap organització pot encertar-la sempre. Caldrà fer ajustaments, assumir errors, reorganitzar equips i revisar estratègies. Ara bé, tot canvi suposa una tensió interna: reconfigura el poder, genera incertesa i pot desviar l’atenció de l’objectiu principal cap a dinàmiques internes de control i influència.
Per això és clau una governança capaç d’absorbir i gestionar el canvi constant. Les organitzacions descentralitzades, que comparteixen l’operativa, però descentralitzen les decisions, l’estratègia i les responsabilitats, permeten innovar i corregir amb més agilitat i menys conflicte. Són, en definitiva, més resilients davant la disrupció.
En temps de canvi, descentralitzar no és només una opció estratègica: és una condició per sobreviure i prosperar. Acceptar que no l’encertarem sempre i construir estructures que ens permetin corregir ràpidament i bé són el veritable avantatge competitiu d’aquesta nova era.