La notícia és aparentment menor i força tècnica: un despatx regulatori espanyol, finReg360, i una empresa tecnològica, Flanks, anuncien el llançament del que anomenen la primera “autopista europea” perquè els bancs intercanviïn dades dels seus clients. El titular parla d'intercanvi, d'eficiència, que els sistemes “parlin entre si”. Tot sona raonable, fins i tot avorrit. Però no ho és.

El que s'ha presentat no és una app, ni un servei per a particulars, ni software. És una infraestructura. Un estàndard perquè bancs, gestores, asseguradores i entitats financeres comparteixin informació de forma automàtica, segura i compatible, sense haver de refer els seus sistemes cada vegada que interactuen entre ells. No es tracta de quines dades s'usen, sinó de com circulen.

El projecte es dirigeix al cor del sistema financer: banca privada, gestors de patrimoni, custodis, fons d'inversió. A tots aquells que gestionen patrimonis globals amb sistemes fragmentats. Cada entitat veu només una part de la “peli” (el client), cada banc parla un idioma tecnològic diferent, i qualsevol visió consolidada del patrimoni és costosa, lenta i plagada d'inexactituds o errors.

Aquesta “autopista” no neix per una il·luminació sobtada d’aquests dos “emprenedors”, sinó per alguna cosa molt més prosaica: la regulació europea. Després d’obligar els bancs a compartir dades de comptes i pagaments amb PSD2, Brussel·les prepara el següent pas, l’anomenat Open Finance. Ja no només comptes corrents, sinó inversions, assegurances, plans de pensions, hipoteques. El missatge és clar: les dades han de poder viatjar

Europa fa anys que persegueix la unificació financera. La dada compartida és el següent pas. I probablement el més sensible

El problema és que la llei pot ordenar compartir, però no construeix autopistes. I sense autopista, cada intercanvi és un embús. El que fan finReg360 i Flanks és avançar-se al que ve i oferir una solució abans que el regulador obligui a improvisar. No és altruisme, és anticipació. I negoci, és clar.

Fins aquí, l'explicació tècnica. El que és interessant ve en les línies següents.

Això no és només una millora d'eficiència. És un canvi de model. Durant dècades, el sistema financer europeu ha funcionat com un conjunt de compartiments estancs nacionals, institucionals i tecnològics. Cada banc era una caixa negra. Cada país, una frontera. Això avança cap a alguna cosa diferent: una xarxa en la qual la dada viatja, es normalitza i esdevé interoperable.

Europa fa anys que persegueix una unificació financera que mai no acaba d'arribar. Moneda comuna, sí. Mercat de capitals, a mitges. Supervisió bancària, més o menys. La dada compartida és el pas següent. I probablement el més sensible. Perquè la dada no és només informació econòmica; és identitat, comportament, decisions vitals.

Quan el sistema esdevé xarxa, el poder deixa d'estar només en les entitats i passa també a la infraestructura. El món és de qui controla la dada

Anem amb el peatge. Oficialment, tot això es fa en nom del client. I és cert que la protecció de dades continua sent el marc legal. Consentiment explícit, traçabilitat, control. Sobre el paper, més garanties que abans. Però la nostra vida financera serà cada cop més transparent.

La pregunta incòmoda sempre apareix: i Hisenda? Formalment, aquestes infraestructures no estan pensades per a l'Agència Tributària. Però també és cert que el sector públic ja rep avui enormes quantitats d'informació financera de forma automàtica. Quan alguna cosa es pot fer fàcilment, abans o després algú es planteja fer-ho. No siguem càndids. Això passarà més endavant.

L'autopista de dades no obliga ningú a circular. Però una vegada construïda, tots acabaran fent-la servir. Com gairebé sempre en economia, la decisió no és moral. És pràctica.

Que sí, que això té avantatges evidents. Més competència, menys costos operatius, menys paperassa absurda. Però també té implicacions menys còmodes. Quan el sistema es converteix en xarxa, el poder deixa d'estar només en les entitats i passa també a estar en la infraestructura. En qui defineix els estàndards, els accessos, la velocitat i les regles del joc. El món és de qui controla la dada. Ja ho sabem.

Per aquestes autopistes primer viatjarem sols. Però abans del que pensem circularan cotxes de policia al costat dels nostres propis cotxes

I quan el poder sigui a la infraestructura és quan el poder polític posa contra les cordes l'empresarial. Per aquestes autopistes primer viatjarem sols. Però abans del que pensem circularan cotxes de policia al costat dels nostres propis cotxes.

“1984” bancari. Un George Orwell financer. Fa temps que anem cap allà. La distopia comença a convertir-se en real