El futur de les centrals nuclears: què passarà després del 29N?

- Xavier Alegret
- Barcelona. Dilluns, 16 de novembre de 2026. 05:30
- Temps de lectura: 3 minuts
L’habitatge, les pensions i, malauradament, les infraestructures, especialment ferroviàries, estan al centre del debat en la campanya de cara a les eleccions generals del 29 de novembre. Costa recordar una cita amb les urnes, fora de situacions de crisi econòmica profunda com van ser les del 2011, en la qual bona part de les propostes, consignes i temes d’interès fossin econòmics. Però n’està quedant fora un de molt necessari: el del model energètic en ple procés d’electrificació de l’economia i, estretament vinculat a aquest, el del futur de les centrals nuclears.
Espanya és un referent en aposta per les energies renovables i no hi ha dubte que és una aposta encertada: té molta energia neta, més barata i està més protegida que d’altres països davant situacions com el tancament de l’estret d’Ormuz, que dispara el preu del petroli i el gas. Però això no vol dir que pugui prescindir de la nuclear. De fet, el debat no ha de ser entre renovables i nuclears, sinó de quin és el mix necessari per a l’electrificació i la seguretat del subministrament.
Aquests són dos elements clau. L’apagada de l’abril de l’any passat, de la qual encara no coneixem exactament les causes i els responsables, ens va ensenyar que hi ha fonts que donen més estabilitat al sistema i d’altres que menys. La nuclear i el cicle combinat, que funciona amb gas, en donen. Les renovables, no, perquè deixa de bufar el vent o el cel s’omple de núvols i una central deixa de produir. Això no vol dir que unes siguin millors que les altres, sinó que les necessitem a les dues.
L’altra clau és l’electrificació. El cotxe elèctric ha vingut per quedar-se i generalitzar-se. Les fàbriques van abandonant combustibles fòssils i els substitueixen per electricitat. Moltes tenen plaques solars, però no cobreixen tot el seu consum. I els centres de dades que s’estan començant a construir i projectar necessitaran molta energia. Tot plegat fa que la corba de demanda prevista per als pròxims anys sembli la de la cronoescalada del Tour de França. I això no es cobrirà només amb renovables.
El debat no ha de ser entre renovables i nuclears, sinó de quin és el mix necessari per a l’electrificació i la seguretat del subministrament
En sector energètic ho té clar. Fins i tot Iberdrola, l’elèctrica més gran del món en energies renovables, ha expressat que no té sentit tancar les nuclears “amb la inseguretat que hi ha a Espanya”, com va dir el seu conseller delegat a Espanya, Mario Ruiz-Tagle. Si bé és cert que Iberdrola també és soci d’algunes centrals nuclears, com Ascó i Vandellòs, en la majoria no és el soci principal i és una part molt petita del seu negoci.
Si Espanya necessita la nuclear, en el cas de Catalunya és totalment imprescindible. Gairebé el 60% de l’energia elèctrica produïda al país surt d’Ascó I, Ascó II i Vandellòs II. A més, tenen un impacte econòmic de 4.500 milions d’euros en el PIB i generen més de 30.000 llocs de treball, segons un estudi de la Universitat Rovira i Virgili presentat dijous passat. I això és directe. L’indirecte és incalculable. La nostra indústria necessita aquesta energia. I el sector ja ha advertit al Govern de Salvador Illa que sense nucleats, Catalunya no pot optar a tenir les gigafactories d’intel·ligència artificial per les quals competeix, i en les quals s’hi han implicat empreses tan importants com Telefónica i ACS.
Tancar les nuclears catalanes suposaria directament deixar Catalunya a les fosques, perquè la xarxa d’alta i molta alta tensió (MAT) no està preparada per fer arribar tota aquesta electricitat aquí. Per poder-les tancar –obviant l’aspecte de la seguretat de subministrament–, s’hauria de construir una o diverses MAT, que tenen un alt impacte en el territori, i multiplicar el nombre de centrals renovables.
De fet, el debat a Catalunya no hauria de ser nuclear sí o no, sinó com accelerem la implantació d’energia eòlica i solar per fer la transició energètica, l’electrificació i evitar una MAT com la que projectava Forestalia, des d’Aragó, que et trinxi mig país. Nosaltres, mentrestant, discutim per si des de les platges de la Costa Brava es veurà algun molí en l’horitzó. Encara no ens hem adonat que la transició energètica, o la fas o te la fan.
Tancar les nuclears catalanes suposaria directament deixar Catalunya a les fosques
Malgrat tot això, i la pròrroga d’Almaraz, que havia de tancar el 2027, la resta de calendari de tancament es manté i l’any previst per a la fi de les centrals catalanes és el 2030, 2032 i 2035. L'Institut Català de Finances i la conselleria d'Empresa i Treball ja han activat 34 milions d'euros en préstecs per finançar inversions productives als municipis afectats pel tancament.
Però estem en campanya i pràcticament no se’n parla, malgrat la seva importància. Sabem què en pensen el PP i Alberto Núñez Feijóo, que és, segons la majoria d’enquestes, el màxim candidat a ser president espanyol després del 29N. El popular aposta per una pròrroga de les nuclears. Però costa saber quins són els plans de Pedro Sánchez si continua a la Moncloa després de les eleccions. El PSOE va fer el calendari de tancament nuclear, però la situació ha canviat molt des d’aleshores, i el mateix govern espanyol ho va admetre en prorrogar Almaraz. No obstant això, manté el calendari de tancament en el seu programa electoral de cara al 29N. Ara sí que el complirà o tornarà a esperar a l’últim minut per decidir-se sobre cada central, com va fer amb l’extremenya?
L’energia és estratègica i cal una planificació realista. Si es vol tancar les nuclears, que, ara per ara, sembla l’opció més lògica a llarg termini, quan vencin els seus cicles de vida –de moment, ningú planteja construir-ne de noves–, s’ha de planejar com serà l’endemà. No es tracta d’assegurar només el subministrament, sinó també la seguretat del sistema. Calen més renovables, altres fonts alternatives i molt més emmagatzematge. Coses que ni tenim ni es poden fer en dos dies.