Debat interessant i fet amb relativa cortesia i agilitat. Els intervinents són coherents amb el discurs dels seus líders. Tots es van mostrar d’acord sobre la necessitat de millorar el finançament de Catalunya.

Joan Carles Gallego (Comuns-Sumar), posant més diners en el sistema. Cap administració ha de sacrificar res, ja que els ingressos fiscals mostren un diferencial de tres punts/PIB respecte de diferents mitjanes europees. L’argument és feble. La pressió fiscal necessita ser jutjada des de mesures més fines; per exemple, amb la pressió fiscal ajustada per la renda per càpita de cada país, o a través de la càrrega tributària per grups de renda i composició familiar. Fer créixer la fiscalitat versus variar la composició de l’actual, aquest és el repte. El primer és fàcil, però més de dir que de fer, amb la globalització actual. El segon requereix més coneixements per conjugar eficiència i equitat.

Laure Vega (CUP): més finançament per a “publificar-ho” tot. Des del naixement, fins a la tomba. Una posició ideològica que pot marginar bona part de la societat catalana que creu més en una certa llibertat d’elecció. Buscar l’extrem, com fa la CUP, confina. Correcte per fer-se amb una cua de la distribució del vot. Però si es tradueix, després, en una línia vermella, s’exclouen de qualsevol govern de coalició que vulgui governar servint la majoria democràtica del país. D'acord per la tendència, però no per a fer de les propostes condicions sine qua non.

De manera similar per a Josep Rull (Junts). No es pot fer condició necessària d’una reforma tributària impossible. Tan infactible com corregir en un tancar i obrir d'ulls el dèficit fiscal, encara que en aquest cas ja se sap que el seu partit pot maniobrar a conveniència. Però no dona imatge de lideratge de govern un programa que simplement recull la bústia dels descontents, que el que pretenen és no pagar tants impostos.
Natàlia Mas (ERC) articula bé propostes que coneix directament; es nota. Però sempre hi ha quelcom de l’obra del govern recent que dona arguments per contradir-la. Les xifres pressupostàries que esmenta estan marcades per la sospita que existent entre pressupost i execució, sense que sigui clar de qui n’és la culpa. 

Vega sorprèn perquè argumenta bé la literatura econòmica, tot i que el seu posicionament radical la fa innòcua. Com a Gallego.  

Santi Rodríguez (PP) juga la carta de la modernitat madrilenya. Resta en evidència que l’equitat fiscal, ni en ingressos ni en despesa, són preocupacions que tingui sobre la taula. Madrid, Madrid… Són receptes, però, que no quadren amb les preocupacions de la petita empresa catalana; la familiar, allunyada de l’IBEX. Els populars criden el suport del gran empresariat. No és aquest el del país. Mai seran majoritaris, així, a Catalunya, com tampoc ho són al País Basc. Com es pot manar a Espanya amb aquestes restriccions? Només a través de les amenaces del 155 o de “bombardejar” —metafòricament, està clar— Catalunya de tant en tant, podran tenir Catalunya sota el peu, tot i la irrellevància electoral.

Alícia Romero (PSC) no té obra pròpia. Exhibeix la proximitat al govern espanyol per apuntar-se fites, en termes d’atracció d’empreses, i ser algun dia business friendly amb el business d’aquí. 

Sense sorpreses. Sona més una certa música per a cada parròquia que no una lletra analitzable per prendre seriosament.