Europa té un problema estructural de defensa que no es resol amb promeses ni amb percentatges sobre el paper. Mentre els Estats Units destinen un 8,5% del seu pressupost militar a pensions, i el Regne Unit un 9%, països com Espanya, Itàlia, Bèlgica assignen entre el 18% i el 20% dels seus pressupostos de defensa a pagar pensions militars. Què té això a veure amb defensar-se d’una invasió russa? Res. Una pensió no atura un tanc ni intercepta un míssil. És un deute, i com tot deute, es pagarà des del Tresor, no des del Ministeri de Defensa.

Però a Europa, les pensions es computen com a despesa militar. És un truc comptable. Es parla d’augmentar la despesa al 2% o al 5% del PIB, però una part significativa d’aquests diners no serveix per adquirir armes, entrenar tropes, mantenir flotes, ni construir defenses antiaèries. Serveix per pagar a persones que ja no estan en servei actiu. És a dir, la despesa militar real —la que té impacte operatiu real— és entre un 15% i un 25% menor d'allò que es declara.

A més, aquestes pensions no són fixes. A gairebé tot Europa estan indexades a l’índex de preus al consumidor (IPC), cosa que significa que augmenten cada any. Espanya les va augmentar un 2,8% el 2025, Alemanya un 4,57%, el Regne Unit va aplicar un increment de l’1,7%. És a dir, la porció del pressupost militar destinada a quelcom que no millora ni un mil·límetre la capacitat de defensa real no només és alta, sinó que creix. I pitjor encara: existeixen sindicats de pensionistes militars que pressionen perquè segueixi augmentant. Quin paper tenen en una estratègia de defensa moderna? Cap. Quina dissuasió genera un sindicat militar davant una amenaça russa? Cap ni una.

El que Europa ha construït és una burocràcia militar, no un cos armat. Soldats amb horaris, drets laborals, vacances i jubilacions anticipades. Una estructura dissenyada per funcionar com un ministeri social més que com un escut nacional. Quan Rússia amenaci, què enviarà Espanya? Un fulletó sindical? La defensa real requereix una altra lògica. Si es vol que el 5% del PIB vagi realment a defensa, llavors cal que aquest 5% sigui pur, no contaminat per despeses socials heretades. La xifra real hauria de ser del 6%, 7% del PIB o fins i tot més, si es pretén assolir una capacitat autònoma real.

Els Estats Units no finançaran pensionistes alemanys o belgues amb el seu propi dèficit fiscal. Defensarà els països que es prenguin seriosament la seva seguretat. El càlcul és simple: o s’ajusta el pressupost i es treuen de la despesa militar les pensions i altres ítems irrellevants —com els fons per a desastres naturals, també inclosos en alguns casos com Espanya amb un 5% del pressupost de defensa—, o el continent es continua enganyant. I la dissuasió, quan no és real, simplement no existeix. Rússia no està dissuadida. Observa i espera.

Les coses com són.