La declaració de la cancellera sueca Maria Malmer Stenergard va obrir un front inesperat dins de la política europea. Va dir públicament que els països nòrdics aporten una porció desproporcionada del suport militar i financer a Ucraïna, i que aquest esquema va deixar de ser raonable per sostenir-lo. La frase va passar ràpidament en les notícies, encara que marca un problema que la Unió Europea va posposar durant dos anys. La guerra a Ucraïna sempre es va presentar com un esforç col·lectiu i equilibrat entre els estats membres. La queixa sueca mostra que aquest equilibri ja no existeix i que alguns governs perceben que altres estan deixant el pes a les seves mans.

El context és sensible. Els Estats Units va presentar a Kyiv una proposta de condicions de negociació més dures que les discutides mesos enrere, amb terminis i compromisos que suggereixen un canvi d'estratègia. Aquest senyal des de Washington coincideix, per primera vegada, amb senyals de fatiga pressupostària dins d'Europa. El vincle entre tots dos moviments és evident. Si el principal suport d'Ucraïna redueix el seu marge de suport i alguns països europeus resisteixen l'expansió de la despesa, es produeix una pressió convergent que afecta la posició negociadora ucraïnesa. Quan el finançament esdevé incert, les exigències màximes perden viabilitat i les opcions de Kyiv es restringeixen.

L'origen econòmic del conflicte intern europeu rau en la magnitud de la despesa. L'ajuda va deixar de ser una aportació extraordinària per convertir-se en un component estable dels pressupostos nacionals. Això obliga a triar entre sostenir Ucraïna o enfortir la mateixa defensa. Per a països com Finlàndia i Noruega, que conviuen amb la frontera russa com un factor permanent, aquesta elecció no és abstracta, perquè la percepció de risc és real. Cada augment d'ajuda a Ucraïna implica la posposició d'adquisicions, modernitzacions o ampliacions de les seves capacitats. En el cas de Noruega, encara que no és membre de la Unió Europea, forma part del mateix ecosistema estratègic i afronta la mateixa tensió.

Quan el finançament esdevé incert, les exigències màximes perden viabilitat i les opcions de Kyiv es restringeixen

La protesta sueca revela que la pròxima batalla política dins de la Unió Europea no serà sobre sancions, exportacions o processos d'adhesió, sinó sobre el finançament de l'esforç bèl·lic ucraïnès. Fins ara, la discussió estava encapsulada en reunions tècniques i en la retòrica d'unitat.

Des d'aquest episodi va quedar clar que la distribució de la càrrega és un problema polític central. Quan un Estat reclama que paga massa, altres queden obligats a defensar el seu nivell de compromís o admetre que no poden augmentar-lo. Aquest xoc intern té un efecte directe sobre la política exterior europea, perquè determina el nivell de suport real que Ucraïna pot esperar.

La relació entre aquest debat i un eventual acord de pau és lineal. Mentre el flux d'ajuda sigui sòlid, Kíiv té marge per mantenir posicions fortes. Quan apareixen dubtes sobre la capacitat d'Europa de sostenir l'esforç durant anys, la taula de negociació es mou. La resistència militar ucraïnesa depèn d'un pressupost continu i previsible. Si aquesta previsibilitat s'esquerda, Ucraïna flexibilitzarà les seves demandes per sostenir el seu suport en un moment crític. La discussió iniciada per Suècia mostra que aquest escenari ja no és hipotètic, sinó part del mapa polític immediat de la Unió Europea.

Les coses com són.