Aquesta setmana, vaig tenir el privilegi d'impartir la conferència de clausura de la presentació del Segon Baròmetre de l'Empresari que promou l'Associació Valenciana d'Empresaris, el qual dona xifres i dades interessantíssimes sobre la contribució dels empresaris a la societat, a l'economia, a les arques públiques i a l'ocupació.

Durant l'esdeveniment, hi va haver una taula rodona en què van participar quatre empresaris de sectors, trajectòries i històries ben diferents. Des d'un cuiner fins a una tercera generació d'una empresa familiar. El debat va ser de debò interessant perquè es van recollir en tot just trenta minuts de taula rodona els principals elements que, a parer meu, descriuen el que significa ser empresari.

En primer lloc, el desencadenant. Per què algú acaba per estar al capdavant de l'empresa? La veritat és que la casuística és enorme i diversa. De vegades l'empresa és heretada, la va muntar l'avi o el pare o la mare i un es troba amb la responsabilitat i missió de ser empresari o empresària per causa successòria, i no tant per una decisió lliure o que, si més no, emana de la mateixa persona i s'origina en les seves pròpies circumstàncies. Altres vegades, és una manera de poder desenvolupar l'activitat desitjada. Ricard Camarena explicava que ell s'havia fet empresari com a vehicle per poder exercir la cuina, i que una de les coses a què havia de fer atenció era que "l'empresari no es mengés el cuiner". En el meu cas personal, jo he estat empresari molts anys, fou per una situació similar. L'empresa era el vehicle que precisava per desenvolupar el meu potencial i llibertat creativa.

En altres casos, l'empresari neix perquè vol desenvolupar una idea de negoci o disposa d'un producte, d'una patent o d'una marca. És a dir, "la cosa" precedeix la persona. L'empresari és "conseqüència de".

I finalment, estan els empresaris que ni han heretat l'empresa ni la necessiten per donar curs a les seves passions ni la precisen per poder donar sortida a un producte o patent. Són empresaris que, senzillament, desitgen ser empresaris perquè estimen l'empresa.

Ser empresari no és guanyar diners. Aquesta és una de les conseqüències finals que es produeixen, si tot surt bé

Es va parlar de passió a la taula rodona. I això és important. Crec que el desencadenant no és massa rellevant. Tant el que hereta com el que vehicula l'empresa per al seu desenvolupament personal com el que necessita una empresa per donar sortida a una oportunitat ha d'estimar l'empresa. I ho dic sense embuts ni pudor. Estimar en el sentit de respectar, gaudir, aportar, voler, cuidar i madurar. Igual que hi ha metges o terapeutes que estimen la seva professió perquè guareixen malalts o milloren vides, penso que el veritable empresari estima l'empresa. No que estigui enamorat del seu negoci o els seus diners. Em refereixo a la passió pel que significa liderar i dissenyar, orquestrar mitjans, persones, actius, relacions i fer-ho possible dins d'un mercat, amb finalitats econòmiques, és clar, però que resulten en una societat millor.

Ser empresari no és guanyar diners. Aquesta és una de les conseqüències finals que es produeixen, si tot surt bé. La majoria dels empresaris que he conegut volen guanyar diners, per descomptat. Però l'autèntic empresari està per sobre d'això. Ho necessita perquè si no, l'organització, l'empresa, no pot subsistir. El benefici és la salut de l'empresa. El dividend és el premi al risc. Però el dividend no explica l'empresari, li ho asseguro. Molts grans empresaris tenen un sou i els beneficis es queden a l'empresa perquè són d'ella i per a ella.

Creure que algú es fa empresari per guanyar diners és no entendre bé en què consisteix ser empresari. O almenys un autèntic empresari. Els diners són una conseqüència de la bona gestió, és el premi al capital arriscat. Però ser empresari va molt més enllà. És una forma de vida i una forma d'entendre l'activitat professional. I, el més important, és també totalment independent d'aquest primer desencadenant que t'ha convertit en empresari.