El Banc d'Espanya ha anunciat recentment que el nostre país necessitarà més de 24 milions de migrants durant els propers 30 anys per poder sostenir l’actual sistema de pensions. Segons aquest mateix organisme, l'envelliment de la població ja suposa un increment remarcable de la despesa pública, tant en pensions com en sanitat i cures de llarga durada; una dinàmica que s'aguditzarà en el futur proper.

I és que la realitat no fa sinó refermar els pitjors presagis. La població espanyola envelleix de manera progressiva i sense aturador. Segons les dades del darrer cens publicat per l’Instituto Nacional de Estadística (INE), un de cada cinc habitants té almenys 65 anys. I mentre que la població de més de 64 anys va créixer un 2,1% en l’últim any, la de menors de 16 anys es va escurçar un 0,6%. El resultat, doncs, és que avui la població en edat de jubilació supera la de nens i adolescents en més de dos milions i mig de persones.

Espanya és el segon país de la UE la població del qual més va envellir en la darrera dècada. L'envelliment de la població posa en un difícil compromís l’estat de benestar i els sistemes de pensions europeus. Perquè no tan sols augmenta l'edat mitjana de la població sinó que creix i de manera alarmant la denominada ràtio de dependència de la població més gran, que mesura la proporció entre els majors de 65 anys comparat amb la població en edat de treballar entre els 15 i els 64 anys. A l’estat espanyol caldria que el 2053 es tripliquessin les previsions que fa l'INE sobre els estrangers residents perquè pugui mantenir-se igual la relació entre el nombre de persones en edat de treballar i el de pensionistes.

Tanmateix, en el debat públic, les preguntes que es posen sobre la taula són precisament què fem amb les diverses desenes de milers de migrants que van arribar a Canàries aquest 2024. Desenes de milers quan en termes de població activa parlem de milions.

De ben segur que no serà la primera ni la darrera vegada que sentirem proclames del tipus els estrangers ens prenen el treball, els immigrants empitjoren les nostres condicions laborals, la crisi es podria haver evitat si haguéssim rebut menys immigrants, s'emporten la majoria d'ajudes socials i subsidis, col·lapsen la sanitat i eleven la despesa pública, venen pel nostre estat del benestar, reben més del que aporten… El rebuig a la immigració és una realitat i un debat recurrent en les societats occidentals per elements econòmics objectius com són la crisi econòmica, la vulnerabilitat econòmica de moltes llars i l'exposició a la competència laboral dels treballadors.

En aquest sentit, el nombre de ciutadans, i sobretot els joves, és clau per garantir les pensions en un sistema de Seguretat Social basat en la solidaritat entre generacions: aquells que ara treballen paguen les pensions dels que en el seu moment ja van contribuir al sistema a través de les cotitzacions socials. De manera global, la població de les economies avançades s’encamina a un envelliment progressiu i agradi o no només hi ha dues maneres de sumar ciutadans: tenint fills o rebent immigrants. I precisament aquestes són dues de les mesures que el Fons Monetari Internacional ha receptat a Espanya per solucionar la crisi de les pensions.

A Catalunya la taxa bruta de natalitat se situa en els 7,2 nadons nascuts vius per cada 1.000 habitants. L'índex conjuntural de fecunditat (ICF) se situa en 1,17 fills per dona, el valor més baix del segle

Economistes de reconegut prestigi continuen proposant la immigració com a solució a molts dels problemes que la baixa natalitat i l’envelliment consegüent generen sobre l’economia i altres aspectes diversos de la realitat social. Perquè la realitat d’avui és que la societat autòctona cada vegada tenim menys fills. Vivim més anys i ho fem amb a penes descendència. A Catalunya, per posar un exemple, la taxa bruta de natalitat se situa en els 7,2 nadons nascuts vius per cada 1.000 habitants. L'índex conjuntural de fecunditat (ICF) se situa en 1,17 fills per dona (1,21 fills l'any 2021), el valor més baix del segle. L'índex, per tant, està molt distant dels 2,1 fills per dona en què se situa la taxa de reposició de la població.

Davant d’aquest escenari és inevitable parlar d’obrir les portes d'entrada a Europa si volem mantenir tots els equilibris que donen lloc al nostre sistema de benestar més bàsic. Ara bé, com tot a la vida cal fer les coses de manera ordenada, cal una solidaritat planificada que no alimenti proclames feixistes, nazis, racistes, homòfobes o masclistes. Perquè la migració és beneficiosa per a tots si es gestiona de forma correcta. I això passa per una plena integració, per l'adaptació als costums i la participació en la vida social del país, i per l’ús de la llengua pròpia del país d’acollida.

I és que l’evolució demogràfica dels darrers anys, com és conegut i perceptible, ha vingut marcada per la immigració de fora de l’estat espanyol. Dos terços de la població de Catalunya té algun origen migrant. El Centre d’Estudis Demogràfics (CED) diu que la migració del segle XXI ha aportat 1,5 milions de persones, davant les 200.000 de creixement natural.

Se’ns presenten tres grans reptes de país. En primer lloc, gestionar un territori més poblat amb dinàmiques internes ben diferenciades com el despoblament o la gentrificació. En segon lloc, cohesionar una població cada cop més diversa i, en tercer lloc, i no per això menys important, adaptar les transferències públiques i privades a una estructura d’edat progressivament envellida.