Cada vegada que augmenta la inflació, la recepta és la mateixa. El Banc Central Europeu apuja els tipus d'interès. El crèdit s'encareix, les hipoteques augmenten, les empreses inverteixen menys i les famílies redueixen el consum. L'objectiu és ja sabut per tots: refredar la demanda per contenir els preus.

Tot això ja ens ho sabem. La lògica econòmica és incontestable. Però aquesta lògica ho és només quan l'origen del problema també està en la demanda.

Vull recordar que hi ha dos tipus d'inflació. D'oferta o de demanda. La inflació pot néixer perquè consumim massa o perquè produir costa molt més. En el primer cas, apujar els tipus té tot el sentit. Si les famílies i les empreses gasten menys, la pressió sobre els preus disminueix. No obstant això, quan l'origen és un xoc d'oferta, la situació canvia completament.

La guerra d'Ucraïna primer i la tensió a l'Orient Mitjà després han disparat el preu de l'energia i del petroli. Això ha afectat la inflació i el BCE respon apujant tipus. I encarir hipoteques no abarateix un barril de petroli.

Christine Lagarde ho sap perfectament. El BCE no pretén influir sobre la producció de l'OPEP ni sobre el que passi a l'estret d'Ormuz. El seu problema és un altre. Tem que un augment inicialment energètic acabi contaminant la resta de l'economia.

És l'anomenada inflació de segona ronda. L'encariment de l'energia fa pujar els costos de producció. Les empreses traslladen part d'aquest increment als seus preus. Els treballadors reclamen salaris més alts per no perdre poder adquisitiu. Els serveis pugen. Els lloguers es revisen. El que comença sent un problema extern acaba convertint-se en una inflació ja interna, molt més difícil d'eliminar.

Estem utilitzant una eina monetària per intentar corregir un problema que, en realitat, és energètic

Per això el BCE apuja tipus. Intenta impedir la inflació que podríem tenir d'aquí a sis mesos. Alemanya, des del segle passat, té pànic a la inflació. Ara bé, accepto pop com a animal de companyia perquè el BCE disposa pràcticament d'una sola eina: els tipus d'interès. Europa, en canvi, disposa de moltes més. I aquí és on m'agradaria ser crític. I aquí ja no accepto el pop.

Les dades dels últims anys són eloqüents. El 2022, el Brent va superar els 100 dòlars per barril i la inflació de l'eurozona va arribar al 8,4 %. A mesura que el petroli va tornar cap a nivells pròxims als 70 i 80 dòlars, la inflació va tornar progressivament cap a l'entorn del 2 %. El petroli no explica per si sol tota la inflació, però explica una part massa important per a ignorar-la.

I utilitzem una eina monetària per a intentar corregir un problema que, en realitat, és energètic.

Quan el BCE puja els tipus, els qui suporten el cost més gran són les famílies hipotecades i les empreses més endeutades. És a dir, utilitzem el cost financer com a amortidor d'una dependència energètica que encara no hem resolt. La inflació la patim tots, però la medicina no la paguem tots per igual.

Existeix a més una segona contradicció. Si el banc central intenta reduir la demanda mentre els governs mantenen polítiques fiscals molt expansives, ambdues polítiques poden acabar neutralitzant-se. No sembla raonable demanar a famílies i empreses que consumeixin menys perquè els diners són més cars, mentre el sector públic continua augmentant la despesa. La política monetària i la política fiscal haurien de remar en la mateixa direcció.

La crítica, per tant, no hauria de dirigir-se al BCE. Fa exactament allò per a què va ser creat. Hauria de dirigir-se a Europa.

No és raonable demanar a famílies i empreses que consumeixin menys mentre el sector públic continua augmentant la despesa

Des del 2022 (i en realitat des de molt abans) sabem que la nostra dependència del petroli constitueix una vulnerabilitat estratègica. Gairebé la meitat del petroli que consumeix Europa acaba en el transport per carretera. Electrificar vehicles, avançar en eficiència energètica, accelerar determinades infraestructures o reduir la intensitat energètica de la nostra economia no són únicament polítiques mediambientals. Són polítiques antiinflacionàries.

Un tipus d'interès redueix temporalment la demanda. Una menor dependència del petroli redueix permanentment la nostra exposició a inflacions energètiques. Volem continuar combatent cada crisi energètica amb tipus d'interès més alts o preferim construir una economia que necessiti cada vegada menys petroli?