El diàleg social és un dels principis fonamentals dels estats de dret. Conceptualment, és un terme ampli que contempla totes les formes de relació i negociació entre governs, sindicats i organitzacions empresarials, per tractar temes de caràcter econòmic, social i laboral, encara que no sempre finalitza amb un pacte vinculant. Esdevé, doncs, un espai de discussió i acord entre tots tres, que normalment s’associa a contextos de crisi (crisi financera, pandèmia, conflicte al Golf Pèrsic, inundacions…), i aborden conseqüències i mesures de resposta. La Constitució espanyola del 1978 estableix diversos principis que serveixen de base al diàleg, a la participació i a la concertació entre agents socials, com també l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

Dins del diàleg social es pot ubicar la negociació col·lectiva, eina centrada específicament en les condicions laborals i que pivota sobre convenis -amb força de llei o vinculants-, que obliguen les parts en el seu compliment. Específicament, és el procés pel qual els treballadors i els empresaris desenvolupen conjuntament mecanismes per negociar i acordar les condicions de treball. Els seus orígens es poden situar en la consolidació de la revolució industrial i de les organitzacions sindicals, en el reconeixement del dret d’associació obrera, en les primeres negociacions entre representants dels treballadors i dels empresaris, i en la signatura dels primers convenis col·lectius com mitjans per evitar conflictes i vagues i per fixar salaris i condicions laborals. Després de la Segona Guerra Mundial es consolida com un dret fonamental en moltes democràcies. A Espanya no va ser fins a la transició democràtica de la segona meitat de la dècada dels anys setanta del segle passat que es reconeixen els drets sindicals, i cal esperar a la Constitució del 1978 (article 37.1), per garantir el dret a la concertació social i als convenis, i a l’Estatut dels Treballadors del 1980, a les seves reformes i al text refós del 2015 (articles 82 a 92), per regular-los. Per tant, la negociació col·lectiva és un dret fonamental que regula les relacions laborals en la majoria de països democràtics, i constitueix un instrument essencial per ordenar el marc laboral, preservar la pau social i impulsar el progrés de sectors i empreses.

Fins ara la negociació col·lectiva s’ha centrat, principalment, en els salaris i en els horaris i jornades laborals, així com, també, en les vacances i permisos, i en la seguretat i salut laborals. Però vist en perspectiva històrica, i amb ànim de cercar noves vies per atendre els nostres reptes, hom pot arribar a la conclusió que actualment la concertació social està infrautilitzada. Convindria preguntar-se si el seu potencial va més enllà i si a partir del primer quart del segle XXI hauria de tenir un protagonisme més gran en la política econòmica. Ofereix seguretat i cobertura al marc laboral stricto sensu, però segurament -i des d’una mirada ambiciosa- podria servir, també, per definir i desplegar una part important de la política en matèria econòmica, convertint-se en una palanca clau d’ella, evidentment d’aquella més estretament vinculada al factor humà. I és que la negociació i els acords entre patronals i sindicats, ara específicament centrats en el camp laboral, podrien ser extensibles a altres àmbits, com la formació, l’organització i els processos productius, la conciliació familiar, la innovació i la tecnologia, la digitalització, la retenció del talent, la salut…, i -per què no- la productivitat.

La negociació col·lectiva ha de contemplar inexcusablement la productivitat i els agents socials tenen un important paper en la seva millora

La productivitat té en el factor humà un eix fonamental pel seu impuls, i no hem d’oblidar que la negociació col·lectiva focalitza l’atenció en ell. Tradicionalment, s’ha associat la necessària millora de la productivitat als avenços en el progrés i el benestar, i, conseqüentment, a l’augment de rendes i salaris. Sense la primera difícilment s’aconsegueixen les darreres. En una economia en la qual la productivitat depèn cada vegada més de factors, com per exemple, la formació, la gestió o l’organització, la negociació col·lectiva no hauria de limitar-se a salaris, jornades o permisos, i hauria de projectar-se i convertir-se en una eina útil de política econòmica per millorar-la. A Espanya molts acords derivats de la concertació social recomanen que l’evolució dels salaris tingui en compte, entre altres, la marxa de la productivitat de les empreses, i proposen vincular aquella a aquesta. Certament, el debat salaris-productivitat ha estat tradicional, però darrerament sembla oblidat en el marc de la negociació col·lectiva, i una conjuntura com l’actual, en la qual la productivitat s’ha situat en el centre de la nostra preocupació, exigeix com a mínim una reflexió valenta en aquest sentit per part de tothom. En definitiva, la concertació social podria convertir-se en una palanca important de la política econòmica i de la dinamització de la productivitat associada al factor humà. D’una altra manera, si la productivitat depèn en bona part del capital humà, és lògic pensar que el diàleg social formi part de la resposta als seus problemes, formi part de l’agenda de la productivitat.

Tot l’anterior no és una intuïció retòrica. La mateixa OCDE aborda aquesta qüestió en la interessant iniciativa de fa uns anys anomenada “The Human Side of Productivity”, en la qual es revela que pot haver-hi un important gap de productivitat entre empreses d’un mateix sector i país, i que al voltant d’un terç d’aquesta bretxa entre empreses capdavanteres i empreses de rendiment mitjà s’explica per diferències en el factor humà (habilitats del personal, talent directiu, diversitat de gènere i cultural a les plantilles…). I és que la dimensió humana de la productivitat ha de contemplar el conjunt de les persones presents en les empreses, així com cadascuna de les seves funcions: empresaris, gerents, directius, comandaments intermedis, oficials, operaris… I si això és així, resulta raonable incorporar aquests elements a l’agenda de la concertació social.

En resum, la negociació col·lectiva ha de contemplar inexcusablement la productivitat i els agents socials tenen un important paper en la seva millora, a través del diàleg i del pacte de mesures específiques, adoptant una visió micro complementària a la perspectiva que se centra en els grans temes (infraestructures, recerca i innovació, educació, administracions públiques…). I en aquest sentit, val la pena focalitzar l’interès en aspectes com les mètriques i l’avaluació, la formació i la requalificació, la cultura, l’actitud i la implicació, la diversitat en plantilles i el lideratge, les compensacions dineràries i no dineràries, la flexibilitat i la conciliació, la salut i l’absentisme, la digitalització…, afegint-hi quelcom tan important com la gestió i l’organització. Queda clar, doncs, que la negociació col·lectiva pot projectar-se sobre la política econòmica i servir per abordar el “costat humà de la productivitat” en el seu conjunt.

Arribat aquest punt, i sobre la base de la conveniència d’eixamplar el camp d’actuació de la concertació social vers a la productivitat, hom pot proposar, fins i tot, la necessitat d’assolir a Catalunya un gran Pacte Nacional per la Productivitat, en línia amb iniciatives d’aquest tipus que d’acord amb el diàleg social s’han desplegat en altres àmbits (innovació, indústria…).