Em demano què faran ara aquells crítics exigents sobre l’eficiència de la despesa pública (vegeu dos documents recents, un de Fedea (Cuando gobernar no es improvisar: Claves para entender y Diseñar políticas públicas a través de tres casos recientes en España, november 2025) i un altre de l'FMI (Spending Smarter: How Efficient and Well-Allocated Public Spending Can Boost Economic Growth, Fiscal Monitor, IMF, october 2025) quan apliquin els seus estàndards a l’exigència de l’eficiència de la despesa en defensa. Un increment disruptiu (no resultant d’un objectiu pactat i pautat), amb elevats costos d’oportunitat (quan moltes altres necessitats estan postergades), des d’una pressupostació plurianual (no planificada en ingressos), sense una justificació parlamentària clara en destí i font de subministrament (allò que anomenen "compra pública innovadora"), amb precisió d’outputs i outcomes -resultats finals (ja em diran com es concreten aquests a la guerra, com diu Trump, i que a Europa anomenem "seguretat") i amb quina informació després es retrà comptes d’aquesta despesa (desclassificant documents secrets?).

Certament, en aquest país necessitem posar el llistó alt a l’exigència d’una millor despesa pública. Sovint aquesta es mou políticament amb el suport d’analistes i politòlegs que ignoren com s’han de finançar les propostes, quines altres partides es poden substituir, i com es gestionaran. Però el llistó ha de ser per a tota la despesa finançada coactivament amb impostos, en els quals la disposició a pagar mai és directa sinó interpretada ideològicament. No té sentit l’acarnissament de l’anàlisi econòmica en despesa social quan altres àrees més dubtoses entren silents a les agendes públiques, i menys encara afectant prestacions redistributives de curt termini i de supervivència de poblacions molt fràgils, sota l’empara d’aquelles altres que suposadament tenen efectes arrossegadors en inversions o en R+D de futur.

Aquesta mena de maledicció en el focus de cercar l’eficiència quan aquesta s’ha perdut en àmbits diferenciats, sovint de la redistribució, resulta molt típica d’alguns economistes. Aprofitant el coneixement que a vegades la informació permet, els economistes de la salut, per exemple, explorem fins a l’avorriment àrees de despesa controvertides, amb el nostre bagatge de cost efectivitat, mentre altres àmbits de despesa pública passen sense avaluació, ja sigui per manca d’interès (fins fa poc l’educació o l’habitatge), o pel seu menor glamour (serveis socials i dependència), per als que s’esbrina amb més dificultat la realització de negoci privat, a diferència de l’interès que genera la crisi de les pensions (per les propostes privatitzadores), o simplement, ara per la dificultat de l’anàlisi, en el camp de la despesa en defensa.

No té sentit l’acarnissament de l’anàlisi econòmica en despesa social quan altres àrees més dubtoses entren silents a les agendes públiques

La millora de l’eficiència en la despesa pública no és una alternativa a la pressió fiscal creixent, sinó una exigència d’higiene democràtica, quan l’administració gasta allò que ha sostret de les famílies. No és el resultat d’un estudi comparatiu que mostri que tot aniria millor en un món ideal, amb dades sovint derivades d’altres països i situacions. El que és una bona i una mala pràctica és de sentit comú. No calen grans comissions de reforma. I, contra aquest seny, sempre es troba un interès individual o corporatiu que s’hi amaga. Fora d’això, les proclames de gastar millor solen acabar incidint en frens a la despesa més redistributiva, més social i menys apalancada en els grans interessos empresarials. L’exigència dels economistes hi ha de ser, però la vara de mesurar ha de ser la mateixa.