La setmana passada es va produir una important derrota de la ministra de treball, Yolanda Díaz, en caure al congrés la votació de la seva mesura estrella: la reducció de la jornada laboral a 37 hores i mitja. Es devia tractar d’una derrota inesperada, disputada fins al darrer moment, a jutjar per la gran gesticulació –deixeu-me dir, fins i tot, pèrdua de papers– que van oferir-nos tot seguit els protagonistes de la qüestió davant dels mitjans de comunicació. Pepe Álvarez, secretari general d’UGT, visiblement enfadat davant les càmeres, amb un mocador palestí, afirmava el següent: “Sé las declaraciones que hacen las pymes y autónomos a hacienda y es evidente que están ganando mucho dinero”. La ministra Díaz defensava que “El comercio ha aumentado sus beneficios en 15.000 millones”, replicant així una de les principals crítiques de la reforma horària que girava entorn del seu impacte sobre el comerç i petites empreses.

Malgrat que a Espanya estem acostumats a una classe política populista i un debat públic mancat de rigor, en aquesta ocasió els implicats han optat per afegir a la recepta una bona dosi de mala fe. És l’única explicació al fet que la ministra utilitzi constantment valors absoluts per referir-se als beneficis empresarials, de forma agregada, en lloc de valors relatius o increments. Què us suscita, als lectors, si afirmo que “els treballadors espanyols han augmentat els seus ingressos en 92.000 milions d’euros entre 2023 i 2024”? Aquesta xifra no vol dir res, perquè cal contextualitzar quants treballadors més hi havia el 2024 respecte al 2023, cal veure quina va ser la inflació entre ambdós períodes... en definitiva, les expressions honestes per tractar aquest tema impliquen afirmar que els assalariats espanyols van veure augmentat el seu salari un 4,79% entre 2023 i 2024 mentre que la inflació el mateix període va ser del 2,8%; per tant, hi va haver un augment de poder adquisitiu d’entorn del 2% entre 2023 i 2024 de mitjana. Utilitzar valors absoluts quan es fa referència als beneficis empresarials mentre mai s’utilitzen quan es parla sobre salaris no és casual: és un exercici de deshonestedat, un intent de traslladar a l’opinió pública el missatge erroni que a Espanya les empreses generen uns beneficis descomunals i segresten aquesta riquesa en lloc de traslladar-la als seus equips.

Quan Pepe Álvarez utilitzava l’expressió “sé las declaraciones que hacen a Hacienda” intueixo que es tracta d’una espècie de fatxenderia pel fet de tenir accés a dades internes del sistema. De fet, no cal. No cal perquè a Espanya els beneficis empresarials són públics: individualment, empresa a empresa, al registre mercantil. De forma agregada, a través del servei estadístic del Banc d’Espanya, que disposa d’eines com la Central de Balanços o la base RSE (Ratios Sectoriales de Empresas). Només dedicant cinc minuts a observar les xifres d’aquests repositoris es poden extreure unes conclusions ben clares. Primer, que hi ha diferències abismals entre sectors: el sector bancari es troba en un context de beneficis històrics, perquè no ha repercutit el descens dels tipus d’interès sobre hipoteques i préstecs, i no ha retribuït els dipòsits quan els tipus estaven a màxims de les darreres dècades. El sector turístic també reporta bones xifres les darreres temporades, en la mesura que no està subjecte a competència internacional com a tal: els hotels espanyols competeixen entre ells, però algú que vol anar explícitament a Espanya no té per què estar disposat a anar a Itàlia –per tant, tenen una certa llibertat de fixació de preus que els permeten repercutir els costos en augment, fruit del context d’inflació elevada. En canvi, a la indústria hi ha caigudes de benefici del 34,3% interanual (és a dir, s’esvaeix un de cada tres euros guanyats) i el petit comerç i hostaleria està també en una situació de retrocés preocupant, amb augments de benefici insuficients per combatre la inflació.

Els sectors que augmenten beneficis també augmenten costos laborals sense necessitat que la ministra Yolanda i el sindicalista Pepe els hi obliguin

La dada més interessant és que els sectors que augmenten beneficis també augmenten els costos laborals sense necessitat que la ministra Yolanda i el sindicalista Pepe els hi obliguin. Fixeu-vos, és evident: si la primera preocupació de les empreses catalanes és la falta de talent, segons l’enquesta de clima empresarial de l’IDESCAT, vol dir que hi ha una situació de demanda elevada i oferta baixa de certs perfils al mercat laboral. L’empresa que pugui pagar 5.000 euros bruts anuals més a un soldador, un electromecànic o un programador de sistemes industrials ho farà, perquè té interès a retenir-lo davant l’impossibilitat de trobar aquests perfils al mercat laboral. Si no ho fa és perquè no pot, i assumeix el desgavell de tenir una rotació elevada de personal, amb perfils importants sense cobrir, perquè no es pot permetre pagar el mateix que altres empreses. El mateix aplica a les condicions laborals en espècies: millor conciliació, menors hores, teletreball. La conclusió és consistent amb el que observem a través dels convenis sectorials: els sectors que han pogut disminuir la jornada laboral sense causar una trencadissa ho han fet per conveni. Forçar-ho a la resta de sectors equival a provocar la trencadissa: els que queden per fer-ho són els dèbils.

Ara que hem dedicat unes quantes setmanes a dissertar sobre els enormes, estratosfèrics beneficis de les empreses espanyoles, potser seria un bon moment per comentar altres magnituds del mercat laboral a Espanya. Per exemple, el grau de compromís (1 de cada 10 treballadors espanyols afirma estar compromès amb la seva feina, segons la macroenquesta Gallup, una de les pitjors dades del món) o el grau d’absentisme (cada treballador espanyol assumeix una mitjana de més de 107 hores anuals no treballades més enllà de les vacances, una xifra que el 2019 era d’unes 80. Equival a gairebé tres setmanes anuals d’absentisme per treballador). Deixem-ho per un altre dia.