Hi ha una frase que circula amb força: "Tenim més treballadors que el 2008, però es treballen menys hores". I com totes les frases que semblen evidents, és perillosa. No perquè sigui falsa. Sinó perquè és incompleta.

Espanya ha fet una cosa que, durant anys, semblava impossible: crear ocupació. Molta ocupació. Milions de persones que abans estaven fora del mercat laboral avui tenen un contracte, una nòmina, una identitat productiva. A primera vista, hauria de ser una història d’èxit sense matisos.

Però hi ha una esquerda: Si un deixa de mirar el nombre d’ocupats i comença a observar les hores treballades, el relat canvia. No es trenca, però es desplaça. I en aquest desplaçament apareix una realitat més incòmoda: no treballem gaire més que abans. En alguns càlculs, pràcticament el mateix. En d’altres, fins i tot una mica menys.

La resposta és senzilla de formular, però complexa de digerir: cada treballador treballa menys. Menys hores setmanals. Més parcialitat. Més interrupcions. Més fragmentació. Més discontinuïtat. La feina ja no és una línia recta; és una constel·lació de punts. Abans, el model era intensiu: menys persones, més hores. Avui és extensiu: més persones, menys hores. Hem passat de concentrar la feina a distribuir-la. I això té conseqüències profundes.

Estem davant d’una transició cap a un model on la feina deixa de ser un bloc compacte i es converteix en un flux

La primera és estadística. L’ocupació creix, però el volum total de treball no ho fa en la mateixa proporció. És com inflar un globus amb petits bufats: augmenta la mida, però no necessàriament la pressió interna. Més gent dins del sistema no implica automàticament més producció d’hores.

La segona és econòmica. Si la feina es fragmenta, la productivitat es torna més difícil de capturar. No perquè la gent treballi pitjor, sinó perquè treballa d’una altra manera: en jornades més curtes, més discontínues, més híbrides. El vell indicador —hores treballades— comença a fer curt per descriure el que realment està passant.

La tercera és cultural. I aquí és on el debat es torna incòmode. Durant dècades, l’ocupació ha estat l’element central de l’existència col·lectiva i un sinònim d’estabilitat. Avui, l’ocupació és, en molts casos, una suma d’equilibris precaris: períodes d’activitat amb d’altres d’atur, contractes d’entrada i resolucions contínues, jornades que pugen i baixen, vides laborals que s’adapten contínuament a una demanda canviant. No és necessàriament pitjor. Però és radicalment diferent.

I, tanmateix, seguim cometent l’error d’interpretar una nova realitat amb les categories del passat. Seguim preguntant-nos si "treballem més o menys" com si la feina fos una magnitud homogènia, estable, comparable en el temps. Com si una hora el 2008 fos equivalent a una hora el 2025. Com si el mercat laboral no hagués canviat de naturalesa. Perquè la veritable transformació no és en la quantitat, sinó en la forma.

Hem passat de concentrar la feina a distribuir-la. I això té conseqüències profundes

Hem construït un mercat laboral probablement més inclusiu, però també més fragmentat. Més accessible, però menys intens. Més ampli, però menys dens. És un sistema que reparteix millor l’accés a la feina, però dilueix l’experiència de la feina. I tot això planteja una pregunta incòmoda, que encara no estem sabent formular del tot: estem creant ocupació... o estem redistribuint la feina existent? La diferència no és menor.

Crear ocupació implica generar noves oportunitats productives, noves activitats, noves fonts de valor. Redistribuir la feina suposa repartir el que ja existeix entre més persones. El primer expandeix el sistema. El segon el reorganitza. Probablement, en aquests darrers anys, hem fet totes dues coses. Però no en la mateixa proporció.

Per això la sensació és ambivalent. Les dades diuen que anem bé. L’experiència quotidiana diu que alguna cosa ha canviat. I totes dues coses poden ser certes alhora. No estem davant d’una contradicció. Estem davant d’una transició cap a un model on la feina deixa de ser un bloc compacte i es converteix en un flux. En el qual l’estabilitat no desapareix, però es redefineix i així l’ocupació ja no és una fotografia fixa, sinó una seqüència en moviment.

En aquest context, debatre si treballem més o menys que el 2008 és gairebé irrellevant. La pregunta rellevant des d'un punt de vista conceptual no és quantes hores treballem, sinó què significa avui la feina. Perquè potser la veritable notícia no és que hi hagi més llocs de treball que exigeixin un nombre menor d’hores, sinó que probablement la feina ha deixat de ser el que era. I per a això ens hem de plantejar qüestions com: seguirà sent la feina l’element central de la vida humana? Continuarem necessitant treballar per viure? Tindrem feina per a tothom? Encara no tenim ni les respostes, ni el llenguatge, ni molt menys unes polítiques a l’alçada d’aquest nou món.