No és només els diners. No és només el cas concret. És el dany invisible. Allò que no es veu, però es sent. El que deixa pòsit.

La corrupció no només roba recursos públics. També erosiona la moral col·lectiva. Just ara, en plena campanya de la renda i de l’impost de societats, és quan més ho noto. Perquè molts ciutadans i empreses —jo entre ells— ens disposem a complir amb Hisenda. A declarar, a revisar, a pagar. A fer el que toca.

I en aquell mateix moment, obres el diari i llegeixes sobre comissions il·legals, sobres en efectiu, adjudicacions manipulades, fundacions pantalla. Gent que movia centenars de milers d’euros en bosses de plàstic. Gent que hauria de vetllar pel bé comú i es dedicava a repartir-se el pastís.

La base d’un sistema fiscal just és la confiança. El pacte tàcit entre el ciutadà i l’Estat: em demanes una part de la meva renda i a canvi m’ofereixes serveis

L’efecte no és immediat. És més aviat subtil. Una mena de desànim que s’instal·la. Una pregunta que es repeteix: per a què? Per què tant d’esforç si després els diners que entreguem no van on haurien d’anar?

La base d’un sistema fiscal just és la confiança. El pacte tàcit entre el ciutadà i l’Estat: tu em demanes una part de la meva renda, i a canvi m’ofereixes serveis, equitat, oportunitats, infraestructures, una xarxa que protegeix tothom. Aquesta és la lògica que sosté la cohesió social i la legitimitat de l’impost. Se’n diu el pacte social, i és la base de les socialdemocràcies.

Però quan apareixen escàndols de corrupció com el del PSOE d’aquesta setmana, aquest pacte es trenca. No perquè la gent deixi de pagar —la gran majoria seguirà complint—, sinó perquè s’enrareix una cosa molt més valuosa: el compromís. La convicció. Aquella força moral que fa que algú vulgui contribuir. Que ho faci no per por a una sanció, sinó perquè creu en el projecte comú.

Quan apareixen escàndols de corrupció com el del PSOE, el pacte social, base de la socialdemocràcia, es trenca

La corrupció no sempre afecta les grans xifres, però sí l’ànim col·lectiu. No en el nombre, sinó en l’ànim. El contribuent passa de ser algú compromès a algú resignat. I el pas següent, sovint, és la desconnexió: que cadascú miri pel seu compte, que es minimitzi l’exposició, que es busquin dreceres. No sempre il·legals. Però sí orientades a no donar ni un euro de més.

He escoltat empresaris dir que ja no col·laboren en iniciatives institucionals perquè no volen barrejar-se amb segons quins entorns. He vist professionals renunciar a contractes públics per no voler entrar en certes dinàmiques. He vist el cansament d’autònoms que paguen impostos sense protestar, però senten que altres juguen amb les cartes marcades. Aquell “vol factura o sense factura?”, és més fàcil de proposar enmig de polítics lladres i corruptes.

En altres països ha passat. Itàlia va viure dècades d’evasió fiscal crònica precisament per aquesta ruptura entre ciutadania i administració. A l’Amèrica Llatina, el frau generalitzat no s’entén sense el precedent de les elits polítiques corrompudes. Quan el ciutadà percep que l’Estat és el primer que no compleix les normes, per què hauria de fer-ho ell?

La gent no vol pagar menys impostos. Vol pagar els justos. Però, sobretot, vol sentir que serveixen per a alguna cosa

És un terreny perillós. Perquè crear confiança porta anys. I trencar-la és molt ràpid.

No n’hi ha prou amb castigar els culpables. Cal reconstruir. Donar exemple. Mostrar que les institucions tenen límits, controls, principis. Que qui delinqueix, per poderós que sigui, rebi un càstig exemplar.

La gent no vol pagar menys impostos. Vol pagar els justos. Però, sobretot, vol sentir que serveixen per a alguna cosa. Que formen part d’un esforç col·lectiu. Que quan cedeix una part de la seva renda o beneficis no és per finançar sobres ni campanyes, sinó per sostenir alguna cosa que ens uneix.

Això és el que la corrupció posa en joc: no només els diners públics, sinó l’energia cívica. Aquella voluntat silenciosa que mou un país i el converteix en un lloc on tothom vol viure, emprendre i crear valor.

Quina vergonya de gent.

Quina pena.

Això és el que la corrupció posa en joc: no només els diners públics, sinó l’energia cívica

Quina ofensa a l’Estat del Benestar.

Quina immoralitat per a aquells que necessiten igualtat d’oportunitats i que la salut pública els ajudi a sortir d’una malaltia o superar-la mitjançant ajudes fins a recuperar-se.

No tinc paraules.

Només tristesa.

I ràbia.