La pujada dels preus dels aliments està suscitant un gran debat, després que s'hagin conegut les últimes dades corresponents al mes de gener del 2023, amb un augment general del 15,4%, que ha deixat l'IPC en el 5,9%. Aquest no és un fenomen hispànic-espanyol. Per comparar-ho, agafaré com a referència les dades del mes anterior, amb un comportament molt semblant. L'IPC interanual dels aliments a Espanya havia pujat el desembre del 2022 un 15,9%, mentre que l'IPC general estava en el 5,7%. La mitjana de l'eurozona estava en un 16%, amb Portugal en el 19,9%, Alemanya en el 19,5% i França en el 12,9%

Segons comunica el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació, els preus pagats pels béns i serveis adquirits pels agricultors i ramaders han pujat prop del 40%, el doble que el dels preus que han percebut.

D'altra banda, la producció final agrària s'ha vist aquest any minvada en molts sectors per una acumulació d'efectes climàtics, des de la sequera en l'oliverar a gelades tardanes en fruiters. Aquesta producció més reduïda es reflecteix en més costos de producció i en l'alça dels preus de venda pels productors.

Primera conclusió: la "culpa" no és dels agricultors i ramaders.

Com ha demostrat el Banc d'Espanya en un estudi publicat aquest mateix mes de gener, no hi ha hagut una pujada de marges generalitzada al comerç.

No hi ha ni monopoli ni oligopoli al sector de la distribució alimentària a Espanya, per la gran quantitat de cadenes que competeixen al mercat. El que sí que hi ha són dos fenòmens: l'"efecte imitació" i l'"efecte cost de reposició". Encara que de vegades se citi la literatura acadèmica, aquesta literatura està essencialment basada en el cas dels Estats Units, amb una distribució espacial de les botigues molt diferent (centres comercials allà, comerç de proximitat aquí) i un grau de competència entre empreses molt més reduït.

"Efecte imitació": A causa del desequilibri de poder a la cadena alimentària, quan una cadena és capaç d'oferir un producte en oferta a un preu molt atractiu per al consumidor, la resta de cadenes posen sota pressió els seus subministradors per aconseguir condicions similars, i si és possible, millors. No cal un acord entre les cadenes per abaixar simultàniament els preus als quals compren els productes. N'hi ha prou amb mirar el veí.

"Efecte reposició": En situacions d'alça de preus, el supermercat adquireix una partida a un preu superior al de la partida anterior que encara està en part al magatzem, per evitar trencament d'existències. Si la competència entre distribuïdors ho permet (però tots estan en la mateixa situació), davant de la incertesa del preu al qual poden aconseguir la pròxima comanda, posen en venda el producte al preu de la partida recentment adquirida, superior, fins i tot les existències en magatzem adquirides anteriorment. Per això els preus pugen a la botiga amb bastanta celeritat.

"Efecte reposició": En canvi, en situacions en les quals els preus estan baixant, la partida acabada d'adquirir és més barata que els productes que són al magatzem. Si fessin el mateix que quan els preus pugen, els distribuïdors patirien una desvaloració de les seves existències; en la mesura possible, i sempre que la competència entre ells ho permeti, demoraran la baixada del preu al consumidor. Per això els preus tarden a baixar més que a pujar, com ratifiquen nombrosos estudis, entre altres, els de la Comissió Europea

És veritat que la moderació salarial, en ser un sector molt intensiu en mà d'obra, ha tingut un efecte limitant de la pujada dels costos, però en general els costos logístics i de distribució s'han vist també afectats per la pujada dels costos energètics.

Segona conclusió: tampoc els distribuïdors són els "culpables" de la inflació alimentària.

Ens hem oblidat completament de les manifestacions a tot el territori nacional dels agricultors i ramaders demanant preus "justos" per al camp, abans de la crisi de la covid, a finals de l'any 2020 i principis del 2021. Com a resultat d'aquestes mobilitzacions, es va modificar la llei de la cadena alimentària obligant que el comprador de productes agrari hagi de pagar un preu superior al cost de producció. Aquesta mateixa exigència ha estat expressada pel sector del transport terrestre.

Independentment dels (molt lògics) dubtes que puguin generar conceptes com "preus justos" o "cobrir costos de producció" i fins i tot la mateixa aplicabilitat de la llei i del seu control, aquesta llei reforça la posició negociadora dels productors agraris.

Tercera conclusió: Aquesta pujada dels preus agraris i alimentaris incorpora un "efecte recuperació" després de llargs anys de desvaloració.

Els agricultors i ramaders han de pagar salaris, i oferir condicions de feina dignes als seus treballadors. A més, han de produir d'una manera cada vegada més respectuosa amb el medi ambient i el benestar animal. Un producte digne ha de tenir un preu digne.

Quarta conclusió: no hi ha agricultura verda i sostenible socialment en números vermells.

Alhora, aquesta nova situació de preus genera grans dificultats a una part creixent de la població, que no s'ha recuperat encara plenament de la crisi del 2008 i/o que ha patit les conseqüències de la crisi de la covid. L'augment de les desigualtats socials està marginant una part de la població i laminant la classe mitjana.

Cinquena conclusió: calen polítiques actives però selectives que abordin aquesta desigualtat. La solidaritat nacional ha de manifestar-se donant suport específicament als que ho necessiten.

Per això iniciatives com les d'un xec de 200€ per a aquelles famílies per sota d'un determinat nivell de renda em semblen anar en la bona direcció.

En canvi, subvencions indiscriminades com les que es van oferir en el seu moment per a la gasolina difícilment són èticament justificables, encara que siguin molt oportunes i útils políticament. Estendre aquest model a productes alimentaris seria, segons el meu parer, un error econòmic i, el que és encara més greu, ètic.

En comptes d'inventar un nou mecanisme, indiscriminat, amb tots els problemes i costos d'implementació que això suposa, em semblaria molt més assenyat augmentar la quantia del xec abans esmentat i/o augmentar la població potencialment beneficiària.