La cancel·lació de la cimera de Budapest entre Donald Trump i Vladímir Putin no va ser un episodi aïllat ni una reacció immediata a un malentès diplomàtic. Va ser el desenllaç lògic d'una cadena de tensions acumulades, on convergeixen interessos, pressions i desconfiances que cap gest simbòlic podia resoldre.

A la superfície, l'explicació és senzilla, Moscou va enviar un memoràndum amb exigències inacceptables i Washington va respondre amb la suspensió de la trobada. Però darrere d'aquesta versió oficial hi ha capes més profundes que mostren l'esgotament d'una relació impossible de sostenir en els seus termes actuals.

La política exterior de Trump funciona com una successió d'impulsos: l'entusiasme inicial per un acord directe amb Putin, seguit de l'enuig en descobrir que l'interlocutor rus no està disposat a cedir. Aquesta lògica d'immediatesa, resolent d'un cop allò que requereix dècades, xoca amb un conflicte que no admet solucions simples.

A Ucraïna no es discuteix una línia de frontera, sinó l'equilibri de poder entre sistemes que no confien l'un en l'altre. Cada concessió territorial serà llegida per Rússia com una victòria estratègica i pels Estats Units com una derrota política. En aquest context, qualsevol intent de negociació està condemnat si no se sosté sobre una arquitectura prèvia de compromisos, que avui no existeix.

A Ucraïna no es discuteix una línia de frontera, sinó l'equilibri de poder entre sistemes que no confien l'un en l'altre

La primera causa de fons va ser la pressió europea. Brussel·les, Varsòvia i els països bàltics temien que una cimera bilateral amb Rússia signifiqués legitimar la invasió. Per als aliats, un gest de Trump cap a Putin podia dinamitar el front comú que Europa ha intentat mantenir, fins i tot a costa de les seves pròpies economies.

L'OTAN, l'aliança militar dels països occidentals, no podia tolerar que els Estats Units actués com a mediador “neutral” en un conflicte on és part interessada. Trump, sempre sensible al cost polític, va entendre que el preu d'insistir en la trobada seria massa alt dins del seu propi camp.

La segona causa va ser el factor militar. Mentre s'organitzava la reunió, els serveis d'intel·ligència detectaven moviments russos al front oriental. És a dir, mentre es parlava de pau, es preparava una ofensiva. Per a Washington, això era un senyal clar que Moscou no buscava negociar sinó guanyar temps. Cancel·lar la cimera era evitar que Putin la utilitzés com a aparador per reforçar la seva narrativa que la guerra marxa a favor seu. En aquest punt, més que un gest diplomàtic, la suspensió va ser un acte d'autoprotecció política.

La tercera causa es troba en l'estructura interna del poder estatunidenc. Cap president, ni tan sols Trump, pot moure's al marge del complex militar-industrial, aquesta xarxa d'empreses, contractistes i agències que viu de la tensió permanent. Un acord que refredés el conflicte redueix pressupostos, contractes i marges de maniobra.

Cada intent de drecera fracassa perquè ignora que la pau no es decreta, es construeix

Els sectors vinculats a la defensa es van mobilitzar ràpidament per evitar que un acostament amb Moscou posés en risc els seus interessos. El resultat va ser que la diplomàcia va quedar subordinada a l'economia de l'armament, un fenomen recurrent en la història dels Estats Units.

La quarta causa és global. Washington juga una partida simultània amb la Xina, i qualsevol gest de debilitat envers Rússia és llegit a Pequín com un senyal de desgast. L’equilibri entre els fronts a l’Europa de l’Est i l’Àsia exigeix coherència, no es pot pressionar la Xina mentre es mostra indulgència amb Moscou.

La cancel·lació de Budapest també va ser un missatge dirigit a Pequín: els Estats Units continuen disposats a mantenir la pressió sobre els seus adversaris, fins i tot quan aparenta obrir portes al diàleg. En aquest entramat, el que va passar amb Budapest no va ser un error tàctic, sinó l'expressió d'un límit estructural. Trump busca resultats immediats, però el tauler que afronta està fet de processos lents, interessos creuats i desconfiança acumulada.

A Gaza, l'estratègia d'accions ràpides produeix imatges de control momentani, però no genera estabilitat. El mateix passa a Ucraïna: cap operació diplomàtica llampec pot transformar una guerra que és alhora territorial, energètica i simbòlica.

El que es va cancel·lar a Budapest no va ser una reunió, sinó la il·lusió que n'hi havia prou amb una trucada entre dos líders per resoldre una guerra

Cada intent de drecera fracassa perquè ignora que la pau no es decreta, es construeix. La cimera de Budapest, en aquest sentit, no va tenir mai destí. Va ser un projecte que va néixer desgastat, víctima de la incompatibilitat entre una política exterior que viu de l'efecte immediat i una realitat geopolítica que exigeix paciència.

Probablement, la “gota que va fer vessar el got” va ser el to del memoràndum rus, però el got ja estava ple: de desconfiança europea, d’advertències militars, de pressions industrials i de rivalitat amb la Xina. El que es va cancel·lar a Budapest no va ser una reunió, sinó la il·lusió que n’hi havia prou amb una trucada entre dos líders per resoldre una guerra que fa anys que va deixar de dependre d’ells.

Les coses com són.