L'economia dels Països Baixos ofereix un exemple perfecte d'alguna cosa que passa en silenci a tot el món. Els informes oficials mostren que les empreses grans avancen cada cop més ràpid i que les petites queden enrere, i que cada any neixen menys empreses noves, que la mobilitat laboral baixa i que la innovació es concentra en pocs jugadors. Tot això apareix presentat com un “comportament normal” de l'economia moderna.

Tanmateix, quan hom mira les dades amb una mica d'atenció, el patró és massa marcat, accelerat i recent per a explicar-lo amb causes tradicionals. El que falta en aquests informes és la variable que veritablement ho altera tot: l'adopció d'intel·ligència artificial (IA) a gran escala.

A Països Baixos, com en altres països, la innovació es mesura mitjançant un sistema fiscal anomenat WBSO. Les empreses que dediquen hores del seu personal a activitats d'investigació i desenvolupament obtenen un benefici tributari. El problema és que aquest indicador va ser creat per mesurar innovació humana i no innovació basada en IA. Quan una empresa utilitza models avançats, automatitza processos o desplega sistemes que reemplacen feina humana, no necessita declarar moltes hores al WBSO. Per això, en les estadístiques apareix que la innovació "es concentra" en firmes grans que encara carreguen moltes hores al sistema, mentre les petites semblen no innovar. La realitat és que l'indicador no capta la nova forma d'innovar i genera una visió distorsionada del procés

Els informes oficials també descriuen que la productivitat s'obre entre dos grups: les empreses que creixen de pressa i les que queden estancades. A un lector neòfit això pot sonar abstracte, així que val a explicar-ho de manera simple. Imaginem dues empreses del mateix sector. Una té accés a infraestructura de computació, models propis i equips tècnics capaços d'usar IA de manera intensiva. L'altra funciona amb eines tradicionals. La primera pot automatitzar tasques, produir més amb menys cost i millorar els seus processos en qüestió de setmanes. La segona no pot seguir aquest ritme i amb el temps, les seves diferències no creixen de manera gradual sinó exponencial. Això és exactament el que mostren les dades neerlandeses, encara que els informes ho atribueixen a factors genèrics com "digitalització" o "capital intangible".

La resistència a esmentar explícitament la IA crea una narrativa tranquil·la. Es parla de tendències de llarg termini i s'evita reconèixer que ja existeix un punt d'inflexió tecnològic que altera com es produeix i innova, i com es distribueix el creixement entre empreses. Si els informes reconeguessin obertament que la diferència entre líders i endarrerits prové de l'ús avançat d'IA, la discussió pública hauria de girar cap a la urgència: noves habilitats, nous models d'empresa, noves polítiques industrials i noves regles de competència. El cas holandès demostra que la transformació ja ocorre. El que no succeeix és la voluntat de dir-ho explícitament.

Les coses com són.