Fa tot just uns dies va passar de puntetes el titular de la dimissió d'Ángel Gavilán, el director d’Economia del Banc d'Espanya (BdE). Dic “de puntetes” perquè trobo que aquesta qüestió amaga una gran rellevància: segurament tothom qui hagi pogut escoltar una conferència de Gavilán, coincidirà amb mi a qualificar-lo d'un economista molt competent. Jo mateix vaig tenir el gust d'assistir a unes reflexions seves en el marc de la trobada sectorial de fabricants de pasta, paper i cartró, fa un parell de mesos. Tot just acabaven d’anunciar-se els aranzels de Trump, i davant de l’inevitable desconcert i nerviosisme, les seves hipòtesis i lectures del moment van ser agraïdes perquè es fonamentaven en dades ben triades, observades amb cura, sense caure a paranys de falses correlacions o conclusions propagandístiques. I és precisament per aquest rigor, o fins i tot podríem parlar de prestigi, que resulta sorprenent la seva desvinculació abrupta arrel de les inusuals omissions que s’han detectat a l’informe d’avaluació anual del BdE que ell mateix dirigeix.

Què li ha passat a l’acurat criteri del Sr. Gavilán? Les poques respostes possibles són molt preocupants i certifiquen la politització de determinats instruments que fins ara encara estaven fora del perímetre del control de relat mediàtic de la Moncloa. La sospita evident passa per pensar que es tracta d'un cas d’ingerències polítiques: els informes anuals del BdE, que fa un grapat d’anys que coordina el mateix Gavilán, mai havien tingut cap incident fins que apareix a l’equació el ministre José Luis Escrivá com a flamant governador del BdE. Escrivá va ser el ministre que va implementar les polèmiques fórmules que estan derivant en sistemàtiques grans revaloracions anuals de les pensions públiques, una intervenció que té conseqüències evidents sobre les projeccions de despesa pública a mitjà i llarg termini i la capacitat de les arques espanyoles de fer-hi front.

Polititzar la governança del Banc d’Espanya implica baixar un graó més al camí de la degradació institucional. És el desmuntatge d’allò que els anglosaxons anomenen 'checks and balances'

Sembla més que plausible que Escrivá, fruit de la seva evident missió d'alinear la visió del BdE amb la que convé al Gobierno, fes pressió interna als economistes sènior de l’organisme per ometre les tradicionals referències a la salut de les pensions públiques. Gavilán, subjecte a les decisions del governador, hauria llimat l’estructura de l’informe per eliminar-hi algunes qualificacions que podien ser dures contra els plantejaments del Gobierno. I tot seguit, per integritat intel·lectual, anunciava la seva renúncia a la posició. Podria semblar una fricció entre dues persones que tenen punts de vista diferents, sense més rellevància. Però lamentablement s’hi arriba havent deixat un autèntic rastre de conquestes polítiques d’organismes que haurien de ser independents: des de RTVE, a través de la col·locació de consellers afins mentre a València es feia recompte de les víctimes de la Dana, fins al canvi de CEO de Telefònica un dissabte a la nit.

Però polititzar la governança del Banc d’Espanya implica baixar un graó més al camí de la degradació institucional. És un autèntic desmuntatge d’allò que els anglosaxons anomenen checks and balances, és a dir, les eines de les quals ens hem dotat com a societat per equilibrar possibles desajustos i abusos de poder, i que estan essent ara ràpidament conquerides i ocupades per peons al servei del relat polític. Un Estat on no es disposa d’institucions independents que puguin corregir, criticar o contrastar les afirmacions del govern és un estat amb un greu problema de salut institucional – un diagnòstic que fa temps que s’adjudica a Espanya, però que encara pot escalar fins a nivells molt més preocupants si tot plegat deriva en el col·lapse de l’actual model de pensions, objectivament insostenible davant les projeccions de piràmide poblacional que el país té sobre la taula.

La bola de neu del sistema de pensions va massa ràpida, encaminada a l’abisme. Quan es juga massa a prop de l’abisme, les situacions es poden descontrolar en un tancar i obrir d’ulls. La malaurada apagada elèctrica del passat 28 d’abril, ara titllada per part del diari anglès The Telegraph com “un experiment per buscar els límits de governança d’una xarxa amb un gran pes de generació renovable”, han tornat a posar de moda la catàstrofe nuclear de Txernòbil mentre aquesta es trobava en plena prova d’estrès. Els enginyers estaven en contra del plantejament de la prova, però obeïen ordres polítiques. És un exemple precís d’això mateix: jugar massa a prop de l’abisme, sumar-hi ingredients polítics, i acabar perdent el control de la situació.