Prenent com a referència el contingut d’un dels relats anònims accessibles a Internet, el que pretenc aquí és reflexionar sobre la relació existent entre els tres conceptes que donen títol a l’article i, igualment, sobre la rellevància que la gestió del canvi (basat en les qualitats humanes de curiositat i assumpció de riscos) ha tingut i té per a l’avanç social.

Heus aquí la història: “Un científic va posar a cinc micos en una gàbia, i en el centre una escala i, sobre ella, un cistell amb bananes. Quan un dels micos pujava, el científic els tirava aigua freda als altres. Poc després, quan un mico pujava, els altres l’atacaven per por a l’aigua freda. Transcorregut un cert temps, cap mico s’animava a pujar. Aleshores, el científic va canviar a un dels micos. Aquest va voler pujar l’escala sent colpejat pels altres. Un segon mico va ser substituït poc després amb idèntiques conseqüències, amb el detall que el primer substitut va participar amb entusiasme en la pallissa. Poc després es va substituir a un tercer amb la conseqüència que es va repetir el mateix comportament. Quan finalment s’havia substituït a tots els integrants del grup, aquest va quedar format per cinc micos que mai havien rebut un bany d’aigua freda i, això no obstant, continuaven colpejant al que intentava arribar a les bananes”. Si fos possible preguntar-los per què actuaven d’aquesta manera, la resposta seria: “No sé, les coses sempre s’han fet així”.

Des del meu punt de vista, es tracta d’un relat que resulta molt clarificador amb l'objectiu de plantejar-nos qüestions com les que segueixen: per què ens resistim al canvi? Per què ens sentim impel·lits a seguir fent les coses com sempre? Què podem o hem de fer per fer possible la innovació?

Ens preguntem sovint els perquès sobre la forma en què fem les coses? Amb freqüència, no. No solem qüestionar-nos el perquè, ni el com, ni el per a què de la majoria de les nostres accions, en particular de les que formen part dels nostres comportaments habituals. És fins i tot natural no pensar en les raons per les quals tenim determinats comportaments. És constatable que, com a éssers humans, necessitem una zona de confort integrada per una sèrie de rutines i, de la mateixa manera, que no podem situar-nos en una actitud de canvi permanent. Tanmateix, tampoc hem d’estar tancats als nous plantejaments i hauríem de respectar i admirar a aquells que actuen de forma diferent. Hem de recordar que una gran majoria dels avanços humans són conseqüència que algú va actuar o va promoure comportaments fora dels prèviament establerts.

La resistència al canvi és una resposta natural que, a més, assegura la supervivència de moltes espècies. Però els humans som, en aquest punt, diferents. L’evolució humana ha estat possible gràcies a què la nostra espècie disposa de capacitat d’investigar i desenvolupar nous comportaments i d’una elevada capacitat d’adaptació (avui anomenada resiliència). També és conseqüència que som éssers socials, el que ens permet cooperar amb altres éssers humans i assumir aprenentatges que ens impulsen a transformar les coses.

La resistència al canvi és una resposta natural que, a més, assegura la supervivència de moltes espècies. Però els humans som diferents

I tot això, vàlid des del punt de vista individual, és alhora aplicable als entorns organitzatius i socials. Quan hauríem de plantejar-nos la possibilitat de fer les coses d’una forma diferent? Aquesta pregunta té una resposta molt senzilla: quan vulguem obtenir un resultat diferent del qual estem assolint amb les nostres conductes habituals.

La resistència al canvi és una reacció comuna, amb múltiples raons psicològiques, emocionals i pràctiques. Algunes de les causes principals d’aquest fre inclouen: la por natural a entrar en entorns no explorats amb anterioritat i que genera situacions d’ansietat, la inseguretat que ens porta a dubtar de les nostres pròpies capacitats per actuar davant el desconegut i la manca de confiança respecte a l’actitud de les persones que l’impulsen, les pèrdues de control i les amenaces a l’statu quo.

En tot cas, perquè el canvi sigui possible necessitem comprometre’ns amb ell. Un compromís que podem definir com la dedicació i l’esforç cap a un objectiu o una promesa i que és la conseqüència de l’assumpció de responsabilitats i el compliment d’unes expectatives, ja sigui en una relació, en el treball o en un projecte.

La relació entre aquests factors és fonamental en la gestió de persones en les organitzacions. Necessitem actuar de forma coherent d'acord amb determinats valors i propòsits, però, al mateix temps, oferir entorns que donin a les persones la capacitat per fer-los compatibles (estabilitat) amb altres que promoguin el canvi (innovació).