Qui digui que ara fa un any havia previst o predit com es presentava el 2022, que s’ho faci mirar. Tots partien de l’evolució i projecció possible de fets i estadístiques acurades, com els agrada fer als econometristes. Com a molt, s’admetien incògnites de variables polítiques vinculades a processos electorals en les encara dites potències mundials.

Res de res. De sobte, en pocs mesos tot va canviar i a partir d’un esdeveniment gens predit (ep! ara també han aparegut els profetes del passat, “jo ja us ho dèia”), però pocs han sabut ajustar la seva anàlisi amb la cura que es demana a economistes solvents: assumir errors de càlcul, propi d’una ciència social, i ajustar pronòstics sense pretensions profètiques.

En un col·loqui recent, Xavier Vives va optar per una síntesi d’ambdues tendències. Aquest professor del IESE, amb llarga trajectòria acadèmica a Berkeley, Nova York i París, expert en polítiques de preus, oligopolis i finances, sap recórrer a mites i dites per fer una síntesi del què ha passat el 2022.

Primer, la mitologia clàssica grega i una de les seves analogies universals, com navegar per l’estret de Messina, entre Sicília i Calabria (en termes mitològics, Caribdis i Escil·la). El dilema dels vaixells: si trien passar prop de l’illa, el remolí de Caribdis s’empassa naus i tripulants. Si s’opta per acostar-se a Escil·la, el preu a pagar és la pèrdua de no pocs mariners en els embats contra les roques, però no tots. Alguns es salven.

Segon, l’experiència de curses de cotxes d’alta velocitat, quan els narradors televisius recorren al tòpic de dir que el pilot ha derrapat per entrar massa ràpid al revolt, afegint tota mena de càlculs saberuts de què havia d’haver fet, i sempre parlant de la qualitat de les rodes, que ara en diuen gomes.

Tercer, encara més destraler, tant com adequat: Vives recuperava el clàssic film de Jim Abrahams, Aterriza como puedas (1980), que era una resposta sarcàstica a les pel·lícules d’angoixa d’anys anteriors sobre avions sinistrats.

¿Quina de les tres opcions és aplicable aquests dies a les decisions preses per la Reserva Federals dels EUA i el corresponent BCE? ¿Precipitats com el corredor de cotxes? ¿Prudents amb acceptar el mal menor –o sigui, la recessió imminent—com al mite grec? O simplement uns sapastres que no saben com recuperar la iniciativa de direcció de l’economia EUA/UE per la via de dirigir-la a partir només dels tipus d’interès i esperar que la resta d’indicador s’hi adapti.

Comptat i debatut, no hi ha noves receptes des de fa ¡tres dècades!, en èpoques del reaganisme.

Una generació desencantada

Un any després de morir el dictador Franco, el director de cinema Jaime Chávarri va fe un documental titulat El desencanto, en què es reflectia amb un realisme esfereïdor l’evolució decadent –rodada en blanc i negre—de la família del poeta falangista Leopoldo Panero. Des de llavors, parlar de desencant és equivalent  a la memòria de les generacions joves de l’època dels 70-80, i el seu procés d’haver cregut cegament en algun futur millor i després caure en un estat que oscil·la entre la rectificació positiva i el simple desengany.

El periodista Ramon Aymerich, actual responsable de la informació internacional del diari La Vanguardia, ens acaba d’obsequiar amb un text curt, com correspon a un bon assagista, que recupera el vell  terme de la transició espanyola del desencís però que el ressitua molt més enllà: El desencanto global (Librosdevanguardia, 2022). Sense voler ser-ho, sembla un homenatge als diorames propis de l’època nadalenca, aquells pessebres que presenten encasellades i amb tota mena de detall imatges dels temps evangèlics de Betlem, separades en petits escenaris amb curosa perspectiva de profunditat de camp.

Tornem al què ha passat al mon en aquest darrers 30 anys d’acceleració. Suposem que un que ho ha viscut (ara tindria uns 60 anys) li ho vol explicar a un jovenet (12-15 anys) perquè ha de fer un treball sobre la mateixa època. Doncs la recomanació a tots dos és que es llegeixin aquesta meritòria síntesi d’Aymerich. El primer per recordar, l’altre per aprendre.

Aymerich domina tres arts. Primer, el de saber trossejar una narració per fer-la comprensible, 10 capítols/diorames en menys de 150 pàgines. Segon, destriar essencial d’anecdòtic: tot va començar, o sigui, es va accelerar, a partir de la descomposició de la URSS al 1989. Menteixen, tots, aquells que diuen ja ho havien pronosticat.

Però cal saber molt bé, a partir d’aquelles dates, com explicar-ho tot, fins avui, anant al gra. I així es trien els diorames imprescindibles i tots els seus detalls. Aquí és obligatori destacar uns quants fets desapercebuts fins ara pels qui som, fins i tot, devots de la lectura de diaris. Una gran tria de petites anècdotes per part de l’autor.

Tercer i principal: no hi ha decisions polítiques que no tinguin un suport proper o llunyà dels teòrics de tota mena –sociòlegs, politòlegs, filòsofs clàssics—que han influït en les decisions polítiques. Així sabem que Aymerich també ha llegit  i encaixat en la seva narració a Hayeck, Ayn Rand, Habermars, Grass, Fukuyama... i cal  afegir-hi els columnistes habituals als grans diaris internacionals.

Continuarà...

Dues síntesi per entendre l’any del desconcert que tanquem avui, des del punt de vista econòmic global.

Vives veu que la política monetària encara és capaç de redreçar els entrebancs inesperats dels darrers mesos, però també avisa que aquest recurs, per previsible, cada cop és més limitat. De fet, les darreres decisions de Powell (Reserva Federal EUA) i Lagarde (BCE) ja no pretenen corregir si no simplement acompanyar. El professor del IESE també és contundent en avisar que aquesta evolució em cap cas s’ha d’atribuir a la invasió russa d’Ucraïna, ve de molt abans i cal atribuir-la més a errors propis que a provocacions externes.

Y Aymerich, per la seva banda, ens ajuda a entendre que tot va començar fa ja quasi 33 anys.