Encetem un nou any ple d’incerteses: mentre acabem de digerir el rebombori geopolític global arrel de la intervenció d’Estats Units sobre Venezuela per desmuntar la dictadura bolivariana i discutim com es governarà el país durant la interinitat que se’n deriva, qüestions com la pesta porcina que tan ens preocupaven fa tot just un mes ja semblen superades Enmig de tot aquest soroll i de la successió d’esdeveniments sobrevinguts, hi ha una certesa: 2026 serà un altre any on es parlarà molt d’intel·ligència artificial - lluny de ser una moda, el paradigma es consolida i se n’accentua la importància. 

Malgrat s’han escrit tota  mena de reflexions sobre la rellevància de la intel·ligència artificial generativa i les seves possibilitats, el cert és que en termes reals - és a dir, a peu d’empresa - el 2025 encara hem parlat majoritàriament de potencials. En sabem prou de les seves capacitats com per poder veure com de transcendent és, però és una tecnologia massa embrionària com per tenir encara aplicacions troncals a les empreses. Els darrers mesos han proliferat els experiments corporatius: projectes acotats per a fer o assistir en gestions que no són crítiques: moltes companyies estan generant programari ad-hoc per processos com encaixar els calendaris de vacances de tot l’equip, automatitzar la preparació de documents formals per a l’exportació de mercaderies, preparar esborranys de textos jurídics o presentacions, redactar automàticament respostes a correus electrònics densos o bé generar utilitats per a robotitzar tasques monòtones i de poc valor afegit. Si bé és indubtable la gran utilitat de totes aquestes eines i el suport continuat que ens aporten, tot possibilitant grans guanys d’eficiència, estem parlant de satèl·lits: processos independents, amb un perímetre molt concret, que formen part del catàleg de recursos interns que té cada companyia. 

Ara bé, comença a perfilar-se un major canvi de paradigma en el qual passem d’aquestes utilitats puntuals a una estructura empresarial de persones i processos dissenyada entorn de la IA. Poc a poc deixarem de parlar d’eines amb un perímetre molt definit i independent i veurem la interacció de múltiples sistemes, tots ells pensats amb la IA en ment: per exemple, un sistema de màrqueting i vendes que ha reconegut les oportunitats més rellevants extrapolant les característiques dels millors clients actuals, i li posteriorment ha traslladat el llistat de possibles clients a un gestor de correus electrònics amb IA que deixa els missatges preparats com a esborrany, llestos per enviar, i en classifica les respostes rebudes segons si mostren interès o no mostren interès. Finalment, ho deriva a un sistema de gestió de viatges corporatius que suggereix vols i hotels concrets per a visitar els interessats, encaixant-ho amb la disponibilitat d’agenda de la persona i minimitzant el cost. A mesura que es van unint les automatitzacions, guanya pes aquesta sensació curiosa de que les coses “van totes soles”: el pas d’un món empresarial on les persones executen a un món on les persones supervisen. Les implicacions són evidents i d’una enorme profunditat: tots els departaments hauran de ser revisats: algunes tasques que fins ara eren molt complexes esdevenen trivials i automàtiques, fent que sobrin recursos - per altra banda, s’obren possibilitats fins ara impensables que requeriran l’atenció de més professionals. Per tant, segur que veurem redimensionaments de departaments, i també un rebombori d’empreses que moren (les que donaven solució a problemes que ara han desaparegut) però d’altres que neixen (les que es centren en “aterrar” tot aquest potencial al dia a dia concret de les empreses, fent-ho digerible i entenedor).

Sembla evident que aquesta transformació no es farà de forma totalment sincronitzada a totes les empreses. Algunes veuran les oportunitats amb agilitat i hi dedicaran prioritat i recursos, d’altres no sabran ben bé de què va tot això i s’ho miraran de lluny. Aquesta diferència de velocitats suposa un risc important: no només les organitzacions incrèdules o inoperants quedaran ràpidament sepultades per la enorme eficiència i competitivitat dels “players” del seu sector que hagin estat hàbils en adoptar el nou paradigma, sinó que l’exponencialitat intrínseca en la IA farà que aquesta distància sigui insalvable molt ràpidament. L’empresa que hagi recol·lectat milions de registres interns de converses comercials, mètriques industrials, etc. i ho hagi posat a disposició de la IA generativa esdevindrà tan superior en capacitat comercial, racionalitat de costos i presa de decisions que els endarrerits no trobaran cap ocasió d’atrapar el llindar, perquè cada cop que avancin es trobaran que el líder ha fet un altre salt endavant. En un país de pimes i micropimes com Catalunya, el risc de tenir un excés de companyies endarrerides que poden quedar excloses dels nous escenaris de competitivitat és real i greu, i caldrà que hi dediquem atenció i que es pensin mecanismes de suport extern.

Alguns hi veuran imprevisibilitat, molts riscos i manca de control de la situació, d’altres hi veuran un salt de productivitat inèdit des de la democratització d’Internet a finals dels anys noranta, i totes les possibilitats que se’n deriven. En qualsevol cas, no sembla que hi hagi escapatòria: preparem-nos per un 2026 amb encara més IA, i amb conseqüències fins i tot més profundes. Ho seguirem de prop.