Gairebé 200 empreses joves de tecnologia dels Estats Units van enviar una carta al seu propi govern amb una petició inusual: li van demanar que no prohibís l'ús de sistemes d'intel·ligència artificial creats a la Xina. Entre les signants hi va haver Y Combinator, la incubadora d'empreses més influent del món, la mateixa que va ajudar a néixer Airbnb i Dropbox. La raó és que el rival estratègic dels Estats Units regala una cosa que serveix per al desenvolupament de certs negocis.

Un sistema d'IA modern és, en el fons, una llista gegantina de números. Quan una empresa entrena un d'aquests sistemes, li fa llegir enormes quantitats de text i de codi. D'aquest procés, que costa centenars de milions de dòlars, queden milers de milions de números ajustats amb precisió que codifiquen tot l'après. Aquestes dades es diuen pesos. Aquests són el cervell acabat del sistema; qui els té posseeix el model complet i pot usar-lo sense demanar permís a ningú.

Així, les empreses estatunidenques líders, com OpenAI i Anthropic, guarden els seus pesos amb clau i ningú els veu. El client que vol usar els seus sistemes s'ha de connectar als servidors d'aquestes empreses i pagar per cada consulta, com qui abona la llum per cada quilowatt consumit. A canvi rep alguna cosa més que respostes: hi ha manteniment, seguretat i millores contínues. D'altra banda, les empreses xineses, com DeepSeek, Alibaba i Moonshot, van triar el camí contrari. Aquestes publiquen els seus pesos a internet perquè qualsevol els descarregui gratis. 

Qualsevol programador del món pot baixar aquest cervell acabat, instal·lar-lo en els seus propis ordinadors i usar-lo per sempre, encara que des de llavors la cura del sistema va per compte seu. Els Estats Units també tenen models oberts, com els que publica Meta, però en l'últim any el lideratge d'aquesta categoria es va desplaçar cap a la Xina. La divisió que importa no és tant entre països com entre models oberts i models tancats.

Per il·lustrar la diferència pràctica, imagineu dues formes de tenir un cotxe. En la primera, vostè mai és amo del cotxe i cada viatge el fa en un taxi d'una sola companyia, que li cobra per quilòmetre i que demà pot apujar la tarifa o negar-se a portar-lo. En la segona, algú li regala el vehicle sencer amb els plànols inclosos i aquest queda al seu garatge. Qui l'hi va regalar no pot treure-li'l, ni apagar-lo a distància, ni cobrar-li res, perquè el cotxe ja no està a les seves mans. Els sistemes estatunidencs tancats són el taxi, i els pesos oberts xinesos són el cotxe regalat.

La pregunta òbvia és per què algú regala una cosa que va costar centenars de milions de dòlars. A primera vista sembla una decisió irracional; no obstant això, el qual aconsegueix que el món sencer construeixi sobre la seva tecnologia la converteix en l'estàndard, i al voltant d'això gira després tot l'ecosistema, incloent-hi les eines, els programadors i les millores que milers d'empreses alienes aporten gratis.

El regal té a més una cara agressiva, perquè cada empresa que adopta un sistema xinès gratuït deixa de pagar a OpenAI o a Anthropic, els negocis de les quals depenen de cobrar pel que la Xina reparteix. Pequín resigna ingressos immediats i, a canvi, compra influència tecnològica mentre dessagna el model de negocis dels seus rivals.

Els números expliquen la resta. Processar dades amb els sistemes xinesos costa fins a 10 vegades menys que fer-ho amb els equivalents dels Estats Units. Per a una empresa nova, que viu comptant cada dòlar, aquesta diferència separa la supervivència de la fallida. Per això els sistemes asiàtics ja s'usen més que els americans en les plataformes on els programadors trien lliurement. El producte és gairebé igual i costa una fracció. És a dir, la decisió es pren sola.

Washington mira això amb alarma i avalua restriccions; mentrestant, les seves raons no són inventades. La primera és l'espionatge, perquè qui usa aquests algoritmes connectant-se als servidors a la Xina lliura les seves dades a empreses que, per llei, han de donar-los a l'Estat xinès si aquest els demana. Aquest risc desapareix en gran manera quan el sistema es descarrega i funciona en ordinadors propis, perquè la informació deixa de viatjar. La segona raó és més subtil: un cervell de milers de milions de números és impossible de revisar per dins. Ningú pot garantir que no va ser entrenat per portar-se malament en situacions específiques, per inserir errors deliberats en programes de computació o per repetir la visió política de Pequín. Aquest risc sí que persisteix encara que el sistema funcioni a casa, i és l'argument seriós dels qui demanen prohibir.

No obstant això, si el govern prohibeix els sistemes xinesos gratuïts, el mercat queda en mans d'un grapat de gegants estatunidencs que cobren car i que sí que poden apujar preus, canviar regles i tallar l'accés quan vulguin; argumenten les empreses. La prohibició, diuen, no les protegiria de la Xina, però les tancaria amb els seus propis proveïdors. El perill de quedar captiu d'un venedor existeix, només que apunta en la direcció contrària a la suggerida per la intuïció patriòtica.

Queda una dependència veritable; el regal xinès funciona mentre aquest país continuï aportant. Les companyies que construeixen els seus productes sobre aquests sistemes gratuïts usaran per sempre la versió que van descarregar, però la IA avança tan de pressa que un sistema de fa un any ja competeix en desavantatge.

Si Pequín decideix un dia que les seves empreses deixin de publicar els pesos de les noves versions, milers de companyies occidentals quedarien amb cervells congelats en el temps, obligades a migrar amb gran cost cap a les alternatives occidentals que van abandonar per cares. La Xina no pot apagar els motors que ja va regalar, però té poder per interrompre els pròxims i quedar-se amb el calendari de renovació de tota una fornada d'empreses occidentals.

Les coses com són.