La intel·ligència artificial (IA), sovint assenyalada com a factor que pot limitar l'esforç mental, s'erigeix en un instrument amb un potencial significatiu per al disseny de programes personalitzats d'estimulació cognitiva. Aquesta dualitat ha estat posada de manifest pel psicòleg i doctor en Gerontologia Javier Tubío, professor de la Universidad Internacional de La Rioja (UNIR). L'expert subratlla el paper que aquesta tecnologia ja comença a desenvolupar com a recurs de rehabilitació en l'elaboració d'exercicis adaptats a la tercera edat.
Tubío ha explicat, en termes neurocientífics, el concepte de reserva cognitiva. Aquesta es defineix com la capacitat inherent del cervell per establir connexions neuronals, la qual cosa permet configurar una xarxa densa que pot compensar danys, deterioraments o lesions localitzades en altres àrees cerebrals. L'investigador ha establert una analogia per il·lustrar la seva funció protectora: assimilar-la a la xarxa de seguretat d'un circ, que salva el funàmbul en cas de caiguda. D'una manera semblant, una reserva cognitiva robusta pot exercir un paper defensiu davant l'aparició de processos demencials.
El desenvolupament d'aquesta reserva es produeix al llarg de tota la vida mitjançant les experiències vitals i les interaccions amb l'entorn, especialment en situacions que impliquen l'aprenentatge de nous coneixements. Aquest procés continu de creació de connexions cerebrals és fonamental per contrarestar les pèrdues cognitives associades a l'edat. Justament, l'edat es considera el factor de risc més determinant en l'aparició de deteriorament cognitiu i malalties com l'Alzheimer. En aquest context, l'increment de l'esperança de vida a la població implica, paral·lelament, un augment estadístic de la probabilitat de desenvolupar algun tipus de demència.
El concepte de la neuroplasticitat
Per enfrontar aquest repte, Tubío assenyala la importància d'activitats que promoguin la neuroplasticitat, com jugar a escacs, aprendre un idioma o dedicar-se a la lectura. No obstant això, precisa que aquestes pràctiques només resulten efectives per a la creació de noves connexions neuronals i per a un envelliment cerebral saludable quan suposen una activitat nova que representi "un repte diari" per a la ment.
Aquesta premissa es fonamenta en el principi neurocientífic àmpliament acceptat que "el que no s'utilitza, es perd". Per tant, és crucial sortir de la zona de confort i de les rutines automatitzades per forçar el cervell a aprendre i adaptar-se. L'entrenament mental, en aquest sentit, requereix "intentar fer un pas més", de manera anàloga a com l'exercici físic exigeix incrementar l'esforç un cop dominat un determinat nivell.
D'altra banda, l'expert recalca l'íntima relació entre l'exercici físic i l'activitat mental. El cervell no funciona com un òrgan aïllat, sinó que la salut física té una repercussió directa i positiva sobre la salut cognitiva, reforçant els beneficis d'un enfocament integral del benestar. En referència a la intel·ligència artificial, Tubío constata que, si bé és una eina que facilita innumerables accions quotidianes, el seu ús excessiu comporta el risc que els usuaris "no s'esforcin i ni tan sols es plantegin ja pensar en coses bàsiques si depenen d'ella per a tot". Com a exemples pràctics d'aquesta dinàmica, cita la pràctica desapareguda de l'orientació espacial a causa de la dependència del GPS per a desplaçaments mínims, o l'esforç per memoritzar receptes de cuina, accions que antany exercitaven la memòria i la planificació.
"La intel·ligència artificial i la tecnologia ens pot facilitar la vida, però també provocarà que no exercitem el cervell i, a llarg termini, pot ser negatiu", reflexiona l'investigador. Malgrat aquesta advertència, reconeix el valor terapèutic que la IA ja està demostrant en àmbits molt concrets. En molts centres especialitzats s'utilitza com a suport per a la rehabilitació cognitiva de persones grans, especialment en situacions en què els recursos humans, com els psicòlegs, no disposen del temps necessari per dissenyar itineraris completament personalitzats i exercicis adaptats a les necessitats específiques de cada pacient.
La conclusió que s'extreu de l'anàlisi de Tubío és, per tant, matisada. Rebutja l'ús de la intel·ligència artificial com a substitut del pensament i l'esforç cognitiu, però en respon l'ús estratègic com a eina auxiliar per a accions que plantegin reptes cognitius diaris i estiguin orientades a la salut cerebral. La clau resideix, segons el seu parer, en aprofitar el seu potencial per a la creació i l'adaptació, sense permetre que substitueixi el procés mental actiu.