Manel Vallet és un dels propietaris de Catalonia Hotels & Resorts, de la qual va ser conseller delegat fins a l’any passat. Quan va deixar la primera línia de foc, a més d’ocupar-se del family office, des del qual impulsa projectes d’inversió, tecnologia i impacte social, va decidir escriure un llibre amb anècdotes hoteleres, que ha acabat sent un llibre de lideratge i entrevistes a altres CEO, com Pau Relat i Mar Alarcón, i directius de la cadena hotelera. Vallet, que també és conseller de Fira de Barcelona i membre del patronat de la Fundació Enciclopèdia Catalana, entre altres càrrecs, parla del llibre, El tamboret de quatre potes. Reflexions sobre el lideratge en el món empresarial (Editorial Base), de l’empresa familiar i de turisme.
Per què va decidir escriure un llibre?
Em feia molta il·lusió des de feia anys. En els sopars d'empresa que fem cada final d'any, sempre a la sobretaula acabem explicant moltes anècdotes. El món hoteler s’hi presta molt, els directius vivim moltes anècdotes, i cada any acabàvem dient que algú hauria d'escriure un llibre. I aquest vaig ser jo. Jo soc una persona d'acció i executiva, però hi ha un moment a la vida que ara et toca també retornar la societat, i una manera de retornar a la societat és escriure i compartir les vivències i les experiències que tant jo com la resta gent que he convidat al llibre hem anat tenint.
Sí, però no és un llibre d'anècdotes, ha acabat sent un llibre de lideratge.
Correcte. Un cop t’hi poses, amb aquesta excusa o amb aquesta motivació inicial, dius, “que pugui aportar alguna cosa a la societat”. I aquí és quan explico la meva visió de quina és la feina de CEO, què fa o deixa de fer o hauria de fer, intentant desmitificar la imatge del CEO i fer-ho molt comprensible, gens acadèmic. I per ajudar també a què fos molt planer vaig convidar altres CEO de companyies i també executius responsables de departaments, que al final són com CEOs també: qualsevol persona que té persones al seu càrrec és CEO.
El llibre es diu El tamboret de quatre potes. Quines són?
La primera són els col·laboradors. Els treballadors que hi ha a l'empresa han d'estar contents i satisfets per fer bé la feina. Si aconsegueixes que estiguin contents i satisfets cuidaran el teu client, que seria la segona pota. Has de cuidar el teu client perquè repeteixi la compra del bé o del teu servei. Si tens contents els col·laboradors i els clients, l'accionista, el propietari de l'empresa, estarà content perquè l'empresa anirà bé, guanyarà diners. I tot això no es pot fer obviant el que ara diuen els stakeholders. Som dins d'una societat, som dins d'una natura, llavors ho has de fer respectuós amb tot l'entorn i amb la resta d'intervinents que tens al voltant.
Parla amb 24 CEO. Amb quina idea del lideratge i de la feina de CEO et quedes a partir d'aquestes converses?
Jo et diria que és un fil conductor en general amb la majoria dels 24, és el fet de posar les persones per davant de tot. Perquè les empreses les fan les persones. I amb aquestes converses amb aquests 24 CEOs, es posa de manifest el valor humà per tirar endavant les empreses.
Mar Alarcón li diu al llibre que li va costar molt comprendre que havia de delegar. Aquest és un dels principals vicis o defectes d’un CEO?
Jo no ho diria vici o defecte, jo diria que és dels grans aprenentatges que has de fer quan passes a tenir persones al teu càrrec, i, evidentment, molt més si passes a ser CEO. La teva feina passa de fer tu les coses directament a fer que la gent les faci. I ningú neix après. I amb companys, amb mentors, o llegint aquest llibre, pots ajudar a fer aquest procés.
És valent que una CEO coneguda ho reconegui...
La gent ha parlat amb molta transparència, amb molta humilitat, amb molta humanitat, també. Surten aquestes podríem dir, febleses, que per mi són fortaleses. Quan reconeixes que tens punts que has de millorar, potser la societat tradicionalment ho ha vist com una feblesa, jo sempre ho he vist com una fortalesa. Amb la qual cosa, bravo la Mar Alarcón, que ha verbalitzat aquesta situació que li va costar al principi i, evidentment, avui dia la Mar és una CEO extraordinària i ho té superadíssim.
Una altra reflexió que m’ha cridat l’atenció és de Pau Relat, el president de la Fira de Barcelona, que diu que els bons resultats són el gran enemic de l'alt directiu.
Poden ser-ho, depèn de la teva reacció com a CEO. Pot passar que si tot va molt bé, t'acomodes, dones per segur que sempre serà així i potser abaixes una mica la guàrdia, deixes de voler innovar, deixes de buscar situacions que t'ajudin a evolucionar... Perquè al final el món és canviant i el que t'ha funcionat durant uns anys, potser no seguirà sent igual. I si els resultats t'acompanyen, pots tenir tendència a acomodar-te i quedar-te en la zona de confort.
“Governar l’empresa familiar amb terceres generacions és fonamental, no pots posar 25 cosins a dins”
Vostè és soci de Catalonia Hotels & Resorts, una empresa familiar, com tantes empreses catalanes, i en va ser CEO. És més fàcil o més difícil ser CEO d’una empresa familiar?
Jo faria un matís: el CEO és família o no? Cada empresa familiar és un món, no hi ha receptes màgiques. El que sí que jo crec que és fonamental és que en el procés de creixement d'una empresa, si el CEO és familiar, han d’estar molt ben alineats els valors com a persones, com a famílies, amb els valors que vols desenvolupar dins de l'empresa i vols transmetre a la teva gent. I per mi la clau és aquest alineament de valors, i és un repte.
Si és família, en un context en què hi pot haver moltes generacions, molts interessos i criteris diferents, quan la majoria dels membres no estan en càrrecs executius, és més difícil?
Aquí la paraula clau és la governança. Ha d'estar la norma escrita molt clara de com s'ha de governar l'empresa. I és rellevant com s’eduquen les següents generacions per ajudar en aquesta transició.
La successió és la gran assignatura pendent de l'empresa familiar.
Això sí que és un repte. Faré servir de nou la paraula governança. Jo crec que és molt important com estableixes la manera de governar l'empresa, sobretot en empreses mitjanes i grans. Què entenem per successió amb l'empresa familiar? Que agafin el relleu com CEO o que liderin, des d'un consell d'administració, el futur de la companyia? Que les següents generacions se sentin obligades a liderar des del dia a dia, crec que si no estan realment motivats per fer-ho, no porta res de bo. En canvi, si eduques les següents generacions dient “som una família propietària d'una empresa i s'ha de governar aquesta empresa”, dirigir-los més cap a la governança, llevat que surtin amb el gen empresari que vulguin liderar des del dia a dia, i contractar CEOs o executius que liderin de manera professional sense ser part de la família. Governar l'empresa amb terceres generacions és fonamental, perquè si no, 25 cosins intentant estar tots d’estar dins de l’empresa, segurament estàs abocat a coses no gaire positives.
Hi ha un debat a Barcelona i Catalunya sobre el turisme i creixen les veus que reclamen reduir-lo, especialment el de masses. Què en pensa?
Jo tinc la sort que he viscut en altres països i he viatjat molt, normalment per feina, i la percepció que a vegades tenim des de Barcelona, no la tenen. I deixa’m dir-ho a l’inrevés: tots volem ser turistes. Arriba l'estiu i el que tenim és ganes de fer la maleta i marxar corrents cap allà on sigui. Els de Barcelona no anirem a Barcelona, anirem a Amsterdam, i els d'Amsterdam vindran a Barcelona, i potser a Amsterdam tenen una situació bastant similar a la que tenim aquí a Barcelona. Jo crec que el turisme és bo, és generador de feina directa i indirecta, és dels motors generadors més potents que hi ha per a una ciutat, per a un país. El repte és saber fer l'equilibri entre les persones que hi viuen, en una ciutat o en un lloc de platja, els turistes que venen a gaudir-lo, el fet de potenciar dels valors culturals o de la Mediterrània... A Barcelona a vegades el que passa és que està sobresaturat Ciutat Vella i al voltant de Sagrada Família. Hem de potenciar no centrar-nos només en la ciutat sinó també en poblacions al voltant, Montserrat, el Penedès, que és una meravella, la Toscana d'aquí, i ens falta miqueta saber potenciar altres subdestins que són Barcelona, percebuts per gent de fora, però que nosaltres, des d'aquí, no som conscients que ho poden ser, també.
També hi ha un debat sobre la taxa turística. Els hotels es queixen que és molt alta, tampoc queda clar per a què s'utilitza... Creus que és una bona eina?
És cara, però al final el mercat és el que dirà si és prou cara o no. Quan paguen els turistes és quan hauran de dir si ho accepten, i se'ls explica bé, que és per cobrir externalitats del turisme, o si la xifra ja és tan alta que diuen, me n'aniré a altres ciutats o a altres destinacions on no hagi de pagar tant. I sí, a què es dedica aquesta taxa turística és dels grans debats. Jo crec que l'aposta cultural que s'està fent darrerament, i seguir apostant per reinvertir en cultura i reinvertir en millorar els barris més afectats, acabarà donant els seus fruits.
Pot veure l'entrevista sencera a continuació: