El president de la patronal espanyola CEOE, Antonio Garamendi, ha estat reelegit aquest dijous en la presidència per a un tercer mandat, després que eliminés la limitació de dos mandats. L’elecció s’ha produït en l’Assemblea Electoral de l’organització, celebrada a Madrid i en la qual el resultat era més que previsible després que ningú gosés presentar-se contra el directiu basc.
A diferència de fa quatre anys, quan algunes organitzacions, com la catalana Foment del Treball, es van mostrar contràries a la seva reelecció, aquest cop sí que ha comptat amb el suport de totes les grans patronals adherides a la CEOE, començant per Foment, però també de la madrilenya CEIM, de la basca Confebask, els autònoms d’ATA, la industrial Confemetal i la de la distribució Asedas, entre d’altres.
Foment és la patronal més gran de les sòcies de la CEOE i, per tant, és la que té més vots, i Josep Sánchez Llibre ja va deixar clar quan es van convocar les eleccions que està al costat de Garamendi. Fins al 21 d’octubre no es coneixerà l’organigrama de la confederació, però Sánchez Llibre mantindrà la vicepresidència.
No és previsible que Sánchez Llibre s’ocupi de les relacions amb les Corts espanyoles, com s’ha rumorejat, cosa que ja havia fet en el primer mandat de Garamendi, segons han detallat fonts properes a l’empresari maresmenc. Les mateixes fonts recorden, però, que com a Foment ja té un paper interlocutor amb grups polítics i de lobby, que va servir, per exemple, per influir en el rebuig del Congrés a la jornada laboral de 37,5 hores, que Junts va tombar.
Els reptes de Garamendi
Garamendi és president de la CEOE des del 2018, quan va substituir el català Joan Rosell, que no es va presentar a la reelecció després d’esgotar els dos mandats. En aquests vuit anys, que han coincidit amb el govern de Pedro Sánchez, primer amb Podemos i després amb Sumar, els empresaris s’han trobat amb moltes polítiques que els hi ha anat a la contra.
En l’aspecte laboral, amb Yolanda Díaz com a bèstia negra, s’ha trobat amb una reforma laboral, l’intent de rebaixa de la jornada laboral i diverses pujades del salari mínim interprofessional (SMI) fins als 1.221 euros mensuals en catorze pagues. En altres camps, també s’han trobat amb un increment de la pressió fiscal –batejat per Sánchez Llibre com un “infern fiscal”, expressió que ha fet fortuna i que utilitzen ja molts empresaris– que ha posat en peu de guerra tot el món empresarial.
En aquest nou mandat, té encara algunes assignatures pendents. S’ha d’enfrontar a la reforma del registre horari, la dels plusos salarials, els requisits de més informació en l’àmbit laboral de les empreses i una nova pujada del salari mínim. En l’àmbit de la negociació col·lectiva amb els sindicats, té pendent un nou acord interconfederal amb CCOO i la UGT, que posi les bases de les negociacions dels convenis sectorials de cara als pròxims anys.
Els empresaris també es troben davant reptes i dificultats que estan denunciant i que no es resolen, per la qual cosa continuaran sent cavalls de batalla. Un és el creixement de l’absentisme, en el qual no troben la complicitat dels sindicats ni de la ministra de Seguretat Social, Elma Saiz. També lamenten la fuga de talent, l’excés de burocràcia, la baixa productivitat i les dificultats per al creixement de les empreses.