A les portes de les eleccions del 23 de juliol i escollir qui liderarà la quinzena legislatura del Congrés dels Diputats i el Senat, repassem els impostos que més han condicionat les butxaques dels contribuents al llarg de tota la democràcia espanyola.
El punt de partida és l'any 1993, la cinquena i darrera legislatura del socialista Felipe González. Hem escollit aquesta data per fer un retrat dels darrers vint anys a partir de les dades que ON ECONOMIA ha pogut recollir i presentar amb la documentació que aporta el Ministeri d'Hisenda i Funció Pública que unifica els criteris a partir d'aquesta data.
D'altra banda, l'anàlisi compta amb les conclusions de tres economistes de referència que tots tres han coincidit amb què en els governs anteriors, marcats encara per la Transició posterior a la dictadura de Francisco Franco, seria impossible fer un retrat comparatiu, i va ser Felipe González qui va crear el sistema fiscal modern. L'exercici que plantegem és el següent: analitzem els principals impostos quant a recaptació de més a menys: l'Impost sobre la Renda de Persones Físiques (IRPF), l'Impost de Societats i l'Impost de Patrimoni. També tenim en compte, l'IVA (el segon que més recapta) i els impostos autonòmics. I acabem amb una il·lustració de tots ells amb una comparativa de la pressió fiscal a Espanya.
IRPF, Impost sobre la Renda de les Persones Físiques
L'IRPF és el que aporta més a les arques de l'Estat, el número 1 pel que fa a aportacions perquè només mitjançant aquest impost, l'Estat rep el 42% de la recaptació. A la vegada, és l'impost que més canvis ha patit al llarg de la història, en funció de la conveniència del país. Valentí Pich, President del Consejo General de Economistas, consultat per ON ECONOMIA, ens dona una idea general d'entrada: "L'economia ho marca tot, fins i tot en l'IRPF estem parlant de matisos entre ambdós partits que marquen una política més o menys intervencionista. En etapes de creixement econòmic, les recaptacions venen completament soles".
En aquesta línia també coincideix Carme Jover, Presidenta de la Comissió de Fiscalistes | REAF Catalunya del Col·legi d'Economistes de Catalunya, per ON ECONOMIA: "El PP tendeix a baixar impostos, però el 2011 es va trobar amb una situació econòmica i financera i de dèficit que no li ho va permetre, per això va néixer la famosa Llei Montoro". Cal recordar que Cristóbal Montoro, en qualitat de ministre d'Hisenda el 30 de desembre del 2011, va aplicar la frase de demanar un esforç a aquells que més tenen. No era un dels objectius del PP, però amb la situació que es va trobar i, marcat pel que marcava Europa, va haver de tirar endavant aquest criteri. Espanya anava amb la previsió de tancar l'any amb un dèficit superior al 9% i la crisi financera que patia el 2011 es va transformar en una crisi bancària i de deute.
La pujada de l'IRPF de Montoro, que va ser presentada prometent que només duraria dos anys, i es va estendre a tres, va aconseguir recaptar en tres anys 14.244 milions d'euros addicionals, una mitjana anual de 4.748 milions. L'IRPF compleix amb la seva missió: el qui més recapta, paga més. Ara, amb un creixement de l'economia espanyola, el líder popular Alberto Núñez Feijóo, promet deflactar aquest impost a través de deduccions. Així doncs, el president del PP reclama rebaixes fiscals de 3.800 milions d'euros públics. Deflactar l'IRPF exclou les mesures contra la pèrdua de poder adquisitiu a les rendes per sota dels 22.000 euros, que no tenen obligació de declarar.
Impost sobre societats
Rubén Gimeno, secretari tècnic del Registro de Economistas Asesores Fiscales del Consejo General de Economistas (REAF-CGE), defineix l'impost sobre societats com aquell que apropa més la realitat econòmica del país, entrevistat per ON ECONOMIA: "Ara, aquest va millor perquè les empreses tenen beneficis. Però cal tenir en compte bases negatives pendents de compensar que acaben sent acumulatives". A tall d'exemple, en el gràfic es pot percebre de forma clara en els efectes posteriors a la crisi immobiliària del 2008: "Hi ha remeses de crisis anteriors", subratlla Gimeno. Aquest impost aporta un 12% de la butxaca de l'Estat. Carme Jover destaca com després de la pandèmia per covid, "l'impost sobre societats està fatal perquè, a sobre, arrosseguem les pèrdues del 2008 i acaba sent un impost que distorsiona la realitat únicament del moment".
Aquesta interpretació que s'ha de fer d'aquest impost ve marcada per la reforma de l'any 2015. Abans d'aquesta hi havia un límit temporal en les deduccions totals de cada contribuent. Aquest havia variat dels 5, 10 o 15 anys, depenent del que marcaven els governs. Amb el canvi marcat, es té en compte tota la vida econòmica. Aquest afecta a empreses que facturen més d'un milió d'euros que fa que no puguin tenir compensacions fiscals senceres. Novament, el temps polític coincideix amb un govern de dretes, el del PP de Mariano Rajoy.
Cal tenir en compte que des de 2008, l'impost de societats ha estat modificat més de 220 vegades. Canvis en els tipus, alteracions en les deduccions, modificacions del calendari de pagaments, entre d'altres. El 2015, amb Mariano Rajoy al capdavant, es va aplicar una rebaixa d'impostos amb què va intentar compensar els forts augments de la pressió fiscal adoptats els anys 2012 i 2013.
Impost de Patrimoni
L'impost de patrimoni està cedit a les comunitats autònomes, de manera que poden aplicar reduccions en el mínim exempt, modificar la tarifa i aprovar deduccions i bonificacions a la quota de l'impost. Com és el cas de la Comunitat de Madrid, en què hi ha una bonificació del 100%.
A partir d'aquí, hi ha conseqüències directes en la interpretació que en fem d'ell a nivell estatal. L'economista Valentí Pich subratlla que, per aquest impost, "és important posar en una balança el que es recapta amb el que les grans fortunes no paguen, perquè hi ha mecanismes per no pagar-ho, i analitzar realment si surt a compte". En aquest sentit, la tendència dels governs autonòmics populars en els darrers mesos ha estat suprimir-lo o abaixar-lo. La Comunitat de Madrid, Andalusia i Galícia són tres exemples clars. Rubén Gimeno també va en aquesta línia i cal destacar la pujada que es dona en els darrers temps del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: primer el va treure i després el va posar.
De l'any 2008 al 2011, Zapatero el va suspendre per després reactivar-lo. "Espanya, amb l'excepció de Noruega i Suècia és l'únic estat europeu que penalitza les grans fortunes i, per tant, la inversió estrangera. A França existeix, però parlem d'un impost de béns immobles i a Noruega si pagues patrimoni, pagues menys a la renda. Per tant, és una anomalia", sosté l'economista Rubén Gimeno.
Pocs mesos abans de les eleccions generals del 2008, Zapatero va anunciar-ne la supressió. Aleshores encara no havia esclatat la crisi, i els nivells de recaptació es trobaven en màxims. Posteriorment, la situació va empitjorar tant, que va haver d'esmenar-se i el setembre, no li va quedar més remei que recuperar-lo, amb el país a punt de la fallida. Ho va fer de manera més suau, elevant el mínim exempt. L'impost de patrimoni és un tribut estatal que és cedit a les comunitats autònomes. Estan obligats a presentar-ho aquells contribuents la base imposable dels quals sigui superior a 700.000 euros, per a la qual cosa es té en compte el valor del conjunt dels seus béns o drets i se n'exclou el valor de l'habitatge habitual, fins a un màxim de 300.000 euros. Es tracta d'un tribut antic, creat per primera vegada en una llei del 1991, amb Felipe González al capdavant.
Impostos autonòmics
Actualment, les comunitats autònomes tenen transferits un total de 88 impostos propis, dels quals, 59 estan vigents actualment. Tot i això, només van representar el 2% dels ingressos tributaris el 2021, per la qual cosa segueixen sent una escassa font de finançament per a les autonomies. La recaptació per impostos propis va créixer durant el període esmentat un 14,1%. Si ens fixem en l'IRPF, el 50% de la seva càrrega estatal està cedida a les comunitats autònomes.
Amb les del PP, actualment, aquest percentatge l'han baixat. El tipus marginal màxim de l'impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF) ja supera el 50% en set comunitats autònomes. El País Valencià amb els socialistes abans de perdre les darreres eleccions (54%), Astúries (50%), Cantàbria (50%), Canàries (50,5%), Catalunya (50%), La Rioja (51.5%) i Navarra (52%) imposen a les rendes altes un gravamen que sobrepassa la meitat dels ingressos. Per contra, la Comunitat de Madrid esclata el tram autonòmic més baix d'Espanya i porta els seus contribuents a abonar el tipus màxim també més baix, del 45%
Carme Jover recorda que "l'Estat marca la franja per damunt o per sota d'aquest impost. Actualment, l'IRPF estatal se situa en el 50% i els punts per sota que assumeix Madrid es penalitzen, però li surt a compte perquè han crescut en xifra de contribuents, és la capital espanyola i viatges a Madrid i tot està ple d'obres". I Valentí Pich posa l'objectiu en Catalunya: "Té més impostos perquè la història ho condiciona tot. No té sentit que n'hi hagi tants, però la política també ho condiciona tot. I poso un exemple amb l'impost de patrimoni: si posem a la balança el que recapta de les grans fortunes, realment surt a compte? L'objectiu ha de ser que retornin totes les empreses que han marxat".
IVA i nous impostos
L'IVA o Impost sobre el Valor Afegit és un impost indirecte que grava el consum domèstic final de productes i serveis produïts tant al territori nacional com a l'exterior. Per tant, l'IVA és un impost que recau directament al consumidor final, és a dir, no és el fabricant, ni el majorista, ni el venedor final qui rep la càrrega de l'impost, sinó que és el consumidor final del producte o servei qui veu minvada la seva capacitat adquisitiva amb l'augment del gravamen imposat en concepte d'IVA. Abans de la implantació de l'IVA l'any 1986, existia l'Impost General sobre el Trànsit d'Empreses, conegut com a ITE (Impost Trànsit Empreses).
Podem analitzar-ho, però la radiografia que ens dóna no és prou significativa. Per això, ho posem al final d'aquesta anàlisi, tot i que la recaptació total suposa un 32% per a l'Estat. Rubén Gimeno subratlla que és un "impost harmonitzat amb Europa on els marges que té l'Estat per fer les seves maniobres són escassos. Espanya té unes pautes i, a partir d'elles, pot fer de més o menys". En aquest sentit, també hi ha altres impostos propis que s'han de tenir en compte. Pedro Sánchez ha afegit l'impost als plàstics i, segons Gimeno "s'ha avançat a altres països que ho han decidit aturar en un context d'inflació, quin sentit té baixa el preu del pa i pujar el de la seva bossa?".
Pressió fiscal
La pressió fiscal marca el retrat que condicionarà la tendència dels impostos. El desig és baixar-la, però a quin preu? El tempo el marca la Unió Europea. La pressió fiscal a Espanya a causa de les lleis del govern de Pedro Sánchez és un 16% superior a la mitjana dels països de l'OCDE. Però és que, a més, si marxem a les economies particulars, l'esforç fiscal que hem de fer és un 53% per sobre de la mitjana dels països de l'OCDE. L'Institut d'Estudis Econòmics (IEE) ha assenyalat que la pressió fiscal a Espanya ha arribat a màxims històrics el 2022, superant el 42% del PIB i situant-se per sobre de la mitjana de la UE (41,7%) per al 2021.
L'economia espanyola va acomiadar el 2022 entre els països de la Unió Europea (UE) amb més nivells de deute i dèficit públics, que es van situar en el 113,2% i el -4,8% del PIB, respectivament, segons les dades publicades per Eurostat. El nivell de deute suportat per Espanya el quart trimestre del 2022 va ser el quart més alt entre els 27, només darrere de Grècia (171,3%), Itàlia (144,4%) i Portugal (113,9%). Al conjunt de la UE, la ràtio de deute públic es va situar al final del quart trimestre del 2022 en el 84% del PIB. "No ens podem relaxar, si Espanya no compleix, Brussel·les es posarà seriosa. Baixar la pressió fiscal amb aquest panorama, serà complicat", argumenta Gimeno.
Carme Jover també conclou: "Rajoy va prometre baixar la pressió fiscal i, posteriorment, es va trobar amb una de problemes que ho van fer impossible. Veient aquesta darrera gràfica, depèn poc del color polític aplicar unes mesures o unes altres i es basen més en criteris de si necessiten més o menys disponibilitat de liquiditat".
Valentí Pich va més enllà: "Les properes eleccions al Parlament europeu són el juny del 2024 i cap partit té interès en repartir més bufetades. Però insisteixo, l'economia ho condiciona tot. L'Airef ha marcat el dèficit en el 4,1% del PIB espanyol, tenim un dèficit permanent de crisis acumulades. I, a tall d'exemple, el PP tampoc està fent una campanya basada en baixar impostos perquè cal entendre la realitat que tenim".
Tot depèn dels cicles econòmics
Responent a la pregunta inicial, la resposta és clara: depèn dels cicles econòmics. Cal entendre'ls i distingir el tipus d'impost i la seva recaptació final per desgranar què puja o baixa. D'una banda, el tipus és el que es toca. Com l'IVA, per exemple, el govern apuja el tipus o el baixa. Però la recaptació pot variar i de fet ho fa sense que es toqui el tipus.
Per exemple, si baixa l'IVA dels productes d'higiene femenina, però augmenten les vendes, la recaptació pot pujar encara que el tipus baixi. És a dir, els ingressos fiscals solen pujar als cicles econòmics expansius i caure en els recessius perquè estan vinculats al cicle econòmic. El 2022 va haver-hi rècord d'ingressos per la inflació i perquè va aflorar economia submergida pel covid i l'exigència de regularitzar algunes situacions per poder acollir-se als ERTO.
En un informe de Comissions Obreres, també té en compte aquests criteris per les conclusions finals: "El període que comprèn la darrera etapa expansiva de l'economia espanyola (1994-2007) recull un creixement dels ingressos per impostos i quotes socials força més reduït en tant per cent del PIB (3,7% punts) que en volum d'ingressos (+88,1% en termes reals) com a conseqüència del fort augment en l'activitat econòmica a Espanya durant aquesta etapa".
Per contra, en l'etapa coincident amb la crisi que afecta l'economia espanyola (2007-2010) va assistir a una brusca i abrupta caiguda al nivell d'ingressos per impostos: -4,9 punts del PIB, que va arribar a ser de -6,0% del PIB quan es compara el 2007 amb el 2009. Aquest descens va implicar una pèrdua d'ingressos públics per valor de -48.690 milions d'euros el 2007-2010.