Marxar de casa dels pares a Espanya és, cada vegada, una missió més complicada. L'edat mitjana d'emancipació es va tancar el 2025 en els 30,2 anys, quatre dècimes més que fa cinc anys, quan la xifra se situava en els 29,8. Són dades d'Eurostat recollides per Pisos.com, que dibuixen una realitat que fa temps que es repeteix: els joves espanyols triguen més a independitzar-se que la majoria dels seus veïns europeus. La comparació amb el conjunt de la Unió Europea és contundent. Mentre Espanya ha empès l'indicador cap amunt, la mitjana comunitària ha fet el camí invers: ha passat dels 26,4 anys del 2020 als 26,3 del 2025. És només una dècima menys, però suficient per marcar direccions oposades. La bretxa entre les dues realitats, que fa cinc anys era de 3,4 anys, s'ha estirat fins als 3,9.

Amb aquesta xifra, Espanya se situa entre els quatre Estats membres on els joves abandonen la llar familiar més tard. Per davant només hi ha Croàcia, que encapçala la classificació amb 31,5 anys, i Grècia i Eslovàquia, totes dues amb 30,9. Espanya comparteix la quarta posició amb Itàlia, que registra exactament la mateixa xifra: 30,2 anys. La part alta de la taula dibuixa un eix clarament mediterrani i balcànic. Després de Croàcia, Grècia, Eslovàquia, Espanya i Itàlia, tanquen el grup dels deu països on l'emancipació arriba més tard Portugal i Eslovènia, totes dues amb 28,8 anys, Bulgària amb 27,9, Malta amb 27,5, Romania amb 27,4 i Hongria amb 27,3. Són deu Estats membres en què els joves marxen de casa, com a mínim, un any més tard que la mitjana comunitària. En els primers llocs de la llista, les diferències ronden o superen els quatre anys. El patró que es repeteix en tots aquests països és similar: mercats laborals amb salaris d'entrada baixos, contractes temporals o discontinus, i un accés a l'habitatge cada vegada més car, tant de compra com de lloguer.

El nord i el centre, un escenari diferent

A l'altre extrem de la taula, les coses passen molt abans. Finlàndia registra l'edat més primerenca de tota la Unió Europea, amb 21,3 anys. La segueixen Dinamarca, amb 21,8, i Estònia i Lituània, empatades en 22,7. Després venen Suècia, amb 23,1, Països Baixos, amb 23,4, i França, amb 23,8. Tres mercats, els darrers, amb volums d'habitatge de lloguer molt superiors als espanyols. La distància entre Finlàndia i Espanya arriba als 8,9 anys. Pràcticament, una dècada de diferència dins del mateix mercat únic, una bretxa que diu molt menys sobre les preferències personals dels joves que sobre les condicions econòmiques que troben quan volen començar la seva vida adulta.

Si hi ha un país que mereix una menció a part, aquest és Suècia. L'any 2020, l'edat mitjana d'emancipació hi era de 17,5 anys. El 2025, de 23,1. Un salt de 5,6 anys en només cinc exercicis, el moviment més gran registrat a tota la Unió Europea durant aquest període. Suècia continua estant a la part baixa de la taula, entre els països on els joves marxen abans de casa. Però el deteriorament de l'accés a l'habitatge a les seves grans ciutats ha erosionat en molt poc temps un model d'emancipació primerenca que semblava inamovible. El cas suec és, en certa manera, un avís: fins i tot els països amb tradicions sòlides d'independència juvenil poden veure's afectats quan el mercat de l'habitatge es tensiona. Completen la llista de les deu emancipacions més anticipades Alemanya, amb 24,1 anys, Àustria, amb 25,2, i Letònia, amb 25,7.