La Comissió Europea ha identificat la manca d'habitatge com un dels principals riscos per al creixement econòmic d'Espanya. En les seves previsions econòmiques publicades aquest dimarts, l'executiu comunitari adverteix que els colls d'ampolla persistents del mercat immobiliari i la insuficient oferta per atendre una demanda creixent podrien mantenir elevades les pressions sobre els preus i, alhora, dificultar tant la mobilitat laboral com l'arribada de nous treballadors. El diagnòstic de Brussel·les no es limita a constatar una dificultat "puntual" sinó que assenyala un problema estructural que pot acabar condicionant el ritme de creixement d'una economia que en els darrers anys ha confiat bona part del seu dinamisme a la creació d'ocupació i a l'arribada de població.
Segons les mateixes fonts comunitàries, les dificultats per trobar allotjament, especialment de lloguer, poden limitar els desplaçaments cap a les grans ciutats, que són precisament on es concentren les oportunitats laborals. Aquest fenomen afecta amb especial intensitat els joves, les famílies amb menys ingressos i els col·lectius més vulnerables, que són els qui tenen menys marge per assumir increments de preu o per desplaçar-se a zones amb habitatge més assequible. La combinació d'una oferta limitada i d'una demanda creixent genera un cercle en què els qui més necessiten moure's per trobar feina són també els qui més dificultats tenen per fer-ho.
Un fre al dinamisme econòmic
El problema podria convertir-se en un fre per a una economia que ha basat part de la seva expansió en la immigració i en la creació de llocs de treball. Si els treballadors no poden accedir a un habitatge a prop dels centres on es genera ocupació, la capacitat d'absorbir mà d'obra es pot veure limitada i, amb ella, el creixement del conjunt de l'economia. Brussel·les no qüestiona el dinamisme del mercat laboral espanyol, però sí que assenyala que aquest dinamisme té un punt feble en el fet que l'habitatge no acompanya el ritme de creació d'ocupació i d'arribada de població.
Malgrat aquest advertiment, la Comissió preveu que l'arribada d'immigrants, reforçada per la recent regularització extraordinària, continuï contribuint a l'expansió de la població activa i a la creació d'ocupació durant el conjunt del 2026. Les previsions apunten a un augment de l'ocupació del 2,3% aquest any i de l'1,8% el 2027, mentre que la taxa d'atur continuaria reduint-se fins al 9,9% el 2026, el 9,6% el 2027 i el 9,4% el 2028. Aquestes xifres dibuixen un escenari en què el mercat laboral continua sent un dels motors de l'economia, però en què l'habitatge es converteix en un coll d'ampolla que pot limitar l'abast d'aquest motor.
A les dificultats per accedir a un habitatge s'hi afegeix l'encariment de les obres, que, segons l'informe, podria llastrar encara més la inversió residencial. Les fonts comunitàries han explicat que la inflació i l'augment dels costos energètics estan elevant el preu dels materials, cosa que redueix els marges dels promotors i pot desincentivar nous projectes. Aquest factor és especialment rellevant perquè, sense un augment de l'oferta, qualsevol recuperació de la demanda tendirà a traduir-se en noves pujades de preus més que no pas en un increment significatiu del nombre d'habitatges disponibles.
La Comissió observa senyals positius en la recent recuperació dels permisos de construcció a Espanya, però adverteix que els seus efectes no seran immediats. Els habitatges poden trigar entre tres i quatre anys a estar acabades des de la concessió de les autoritzacions, de manera que es tracta d'un problema estructural que requereix temps per resoldre's. Aquesta dada és important perquè desmenteix la idea que n'hi hagi prou amb estimular la construcció per veure resultats a curt termini: entre el moment en què es decideix construir i el moment en què els habitatges estan disponibles passen anys, i durant aquest període la pressió sobre els preus continua.
Un problema que va més enllà d'Espanya
El diagnòstic sobre Espanya s'emmarca en una situació de debilitat del sector residencial en el conjunt de la Unió Europea, on l'oferta fa diversos anys que no respon a les necessitats de la població, especialment a les grans àrees metropolitanes. Brussel·les preveu que l'activitat residencial europea es mantingui pràcticament estancada durant el 2026 i que experimenti només una recuperació moderada en els dos exercicis següents, a causa dels elevats tipus d'interès, de l'escassetat de treballadors en el sector i d'unes condicions de finançament més restrictives.
Amb aquestes limitacions, la Comissió considera que una eventual recuperació de la demanda podria traduir-se en noves pujades de preus més que no pas en un increment significatiu dels habitatges disponibles, especialment en les zones urbanes on es concentren els majors dèficits. Aquesta dinàmica és la que explica per què el problema de l'habitatge no és només una qüestió de preu sinó també de quantitat: si no es construeix prou i prou de pressa, qualsevol millora de la capacitat de compra o d'accés al crèdit acaba repercutint en el preu en lloc de traduir-se en més habitatges ocupats.
L'executiu comunitari adverteix, a més, que aquesta pressió immobiliària està adquirint una dimensió social cada vegada més gran, perquè agreuja les dificultats d'accés a l'habitatge i planteja problemes de cohesió social en determinades regions europees. La manca d'habitatge assequible no és només un problema econòmic sinó també un factor que pot generar tensions socials i polítiques, especialment en aquelles zones on la població autòctona percep que l'arribada de nous residents i l'augment dels preus estan canviant les condicions de vida dels barris.
En el cas espanyol, aquesta dimensió social es fa especialment evident en les grans ciutats, on els joves tenen dificultats per emancipar-se i on les famílies amb menys recursos es veuen obligades a desplaçar-se cap a la perifèria o a compartir habitatge. La Comissió Europea no entra a valorar les polítiques concretes que haurien d'aplicar-se per corregir aquesta situació, però el seu diagnòstic deixa clar que el problema és estructural, que requereix temps i que, si no s'aborda, pot acabar limitant el creixement econòmic i generant tensions socials que van més enllà de l'àmbit estrictament immobiliari.
