Hi ha dues maneres de fer ràdio. Una, com si estiguessin fotent-se copazos de whisky, amb un escuradents a la boca, amb tuf de cipotudo, dient estupideses i fent bromes que només els hi fan gràcia a ells, faltant el respecte sovint i menystenint de manera repugnant els que no són com ells o no coneixen. És el COPE style. Parlem del Tiempo de juego, el programa de retransmissions esportives més escoltat a Espanya. L'altra, fent broma sense faltar al respecte, sent educat amb tothom i atonyinant els que manen, quan cal. Un programa on l'humor és un dels trets distintius de la seva proposta, però que quan els sents, només pots fer que somriure d'orella a orella, sense sentir la vergonya que et fan passar quan sintonitzes el Tiempo de juego a la cadena episcopal. Parlem del Versió RAC1, el programa més escoltat de Catalunya a les tardes. Un, el dirigeix i presenta Paco González. L'altre, Toni Clapés.

tiempo de juego
'Tiempo de juego', amb Paco González / Cadena COPE
versio rac1
'Versió RAC1', amb Toni Clapés / RAC1

Sobre la qüestió de l'humor, Clapés va ser meravellós fa unes setmanes quan li van atorgar un premi a la col·laboradora del seu programa Judit Martín, en recordar que "El Xavier Sardà em va dir que el més important és el talent. Que tot el que es pot estudiar no té mèrit, el que té mèrit és qui fa les coses úniques, exclusives, com ella. També ella ha dit que, cito textualment, 'no li interessa l'humor que juga amb la provocació'. Estem vivint uns moments que sembla que l'humor català ha de ser corrosiu, transgressor, permanentment irreverent... i ella no es mou en aquesta tessitura". A la COPE no van assistir a classe quan parlaven de no faltar el respecte o d'informar-se, de quan toca mossegar-se la llengua abans de dir una imbecil·litat pel broc gros sense tenir un mínim de sensibilitat. I no és la primera vegada que passa. Fa un temps, un altre dels habituals dels esports de la COPE, Manolo Lama, en connexió per Cuatro va humiliar un sense sostre, un pidolaire, llançant-li quatre monedes i dient davant de càmera que "Quiero demostrar a España entera que la gente es generosa. Quiero que los atléticos tengan un detalle con él. Ale, vamos a ir echándole pasta al amigo". I els aficionats no només li van posar monedes. També bufandes, targetes o qualsevol cosa que van trobar. I Lama: "Vamos, vamos. La pasta, la pasta, una bufanda pal colega. Bueno Carreño, por lo menos va a tener el hombre para ver el partido tranquilito y caliente". Vomitiu.

Ara, com tots saben, s'està celebrant el Mundial de Qatar. I en la inauguració, durant la transmissió de la COPE, vam assistir atònits a uns comentaris abjectes per part de González, Poli Rincón i companyia, en el moment de la cerimònia d'inauguració en que l'actor Morgan Freeman s'acosta a un home sense cames. Es tractava de Ghanim Al Muftah, una persona molt influent en el món àrab, vist com un exemple de superació, que va néixer amb un trastorn rar congènit anomenat Síndrome de Regressió Caudal. Una persona que, efectivament, no té cames. Però al cap d'esports de la COPE, Juan Carlos González 'Xuancar', li va semblar que era... un mico. Diuen en directe: "No sé si esto es un mono. ¿Tú estás viendo lo mismo que yo?". Riures a l'estudi. I Rincón primer dient "Sí, sí, sí", i després dient "No, no, no... es una persona ¿eh? Va con una especie de túnica que le llega hasta el suelo". I González: "Es un señor sin piernas, el pobre".

morgan i ghanim
Morgan Freeman i Ghanim Al Muftah, a la inauguració del Mundial

Clapés no es mossega la llengua: "Allò demostra com està el periodisme avui en dia. Abans hi havia l'interès per informar-se i saber qui era aquell senyor amb una minusvàlua que va acompanyar Morgan Freeman, què significava... Ara no. Ara és el que vam viure ahir a la COPE, a lo loco. Comentari 'acurat' del cap d'esports, no era un que passava per allà i va agafar el micro. Si et prepares una mica la cerimònia, sabria qui era...". Uns comentaris lamentables... Però no costa imaginar que en aquest Mundial, a la COPE en sentirem un altre que farà passar vergonya aliena. És la seva manera de fer.