Juan del Val es va obrir en canal en la seva última entrevista amb el seu íntim amic i cap Pablo Motos a ‘El Hormiguero’. El col·laborador parlava de la seva nova novel·la ‘Vera, una història d’amor’ que li ha costat el premi Planeta i nombroses crítiques. En aquesta història, l’escriptor madrileny presenta Vera, una dona de l’alta societat sevillana la vida de la qual canvia quan coneix Antonio, un noi de barri.
”Es pot llegir des d'ahir i ha tingut una acollida fabulosa. S'ha generat molta expectació i tot el soroll que ha generat crec que ha beneficiat. Jo estic molt feliç per tot el que ha succeït. Guanyar aquest premi és una cosa molt important que no només m'ha fet feliç a mi, sinó a molta gent que estimo. Tota la resta és secundari”.
"El primer que em va dir la meva mare quan la vaig trucar per explicar-li el premi va ser: 'El que hem passat tu i jo'. Crec que el fet que jo no fos un noi fàcil forma part del fracàs escolar estrepitós que vaig tenir. A la meva família es donava una importància tremenda als estudis, era una obsessió, perquè a casa meva estudiar era l'única salvació, l'única manera d'arribar a algun lloc. A la meva família tots són enginyers, llicenciats, i jo no. El fet que jo fracassés escolarment em va generar una ferida que els vaig traslladar als meus pares, el meu fracàs era el seu fracàs com a pares. Això em va marcar tota la vida”.
”Vaig fer psicoanàlisi durant cinc anys. És un procés llarg i dur, però finalment molt reconfortant. A mi em va salvar. La principal cosa que vaig aprendre va ser a no fugir de mi mateix. Segueixo treballant-hi”.
Vaig treballar d'ebenista durant tres anys
"Vaig treballar en obres durant tres anys. El meu primer dia va ser traumàtic, vaig començar amb 17 anys. Aquest primer dia portava 25 quilos en cada braç i en passar per una rasa, que pensava que estava dura, va resultar que estava tova i era merda pura d'una depuradora, em vaig quedar allà ficat, en la merda. Tothom al voltant va començar a riure's de mi, però per a mi va ser un dolor molt patètic".
"La gent que em coneix s'alegra de veritat i això em dóna pistes que algunes coses sí que les faig bé. Intento entregar-me a les coses i a les persones d'una forma honesta i sé que l'alegria que ells senten és real. Les crítiques de la gent que no em coneix eren molt previsibles. Sóc una persona crítica i entenc que això pot molestar, però crec que em porto les meves crítiques, també les pròpies de treballar aquí, a 'El Hormiguero', i em porto les de les guerres entre editorials. Que em treguin l'alegria és una cosa molt difícil, perquè, venint d'on vinc, haver guanyat aquest premi és un miracle".
