En una xerrada explosiva al canal de YouTube “David Jiménez – El Director”, el professor Toni García, guardonat com un dels millors docents d’Espanya, va sacsejar el tauler de l’educació en afirmar que el sistema escolar actual expulsa els alumnes que no encaixen en un motlle rígid i obsolet. Les seves paraules han encès un debat incòmode: estem fabricant generacions senceres de fracassats només perquè no brillen en matemàtiques o llengua?
Amb declaracions tan contundents com que «a l’escola han de triomfar Maradona i Shakespeare», García denuncia que la rigidesa acadèmica està arruïnant l’autoestima i el futur dels joves. Segons ell, no es tracta de formar clons que repeteixin fórmules, sinó de detectar talents individuals, potenciar-los i donar espai a la diversitat d’habilitats.
«Fracàs escolar a Espanya»: un sistema que premia la memorització i castiga la creativitat
En l’episodi titulat «Per què hi ha tant fracàs escolar?», conduït pel periodista David Jiménez, Toni García va recordar el seu pas per més de 15 col·legis durant la seva infància, una experiència que li va fer veure des de dins com es margina l’alumne que no respon al patró tradicional. El docent relata com, malgrat ser un futbolista en primera divisió, un músic destacat i un pintor premiat, les seves qualificacions eren mediocres en aquestes matèries perquè el sistema només valorava els resultats en assignatures com matemàtiques, ciències socials o llengua.
Toni García va ser categòric en qualificar aquesta situació d’absurda. Va argumentar que un estudiant pot ser un geni a la pista o un artista destacat, però si els seus resultats no assoleixen un notable en les assignatures troncals, el seu talent inherent queda automàticament relegat a l’ombra. Aquesta visió, adverteix el docent, és l’arrel profunda del fracàs escolar a Espanya, ja que duu l’alumnat a un estat de frustració crònica, desmotivació i, pitjor encara, a una destructiva sensació d’invalidesa personal.
La revolució que proposa Toni García: detectar talents i donar-los ales
Lluny de conformar-se amb el diagnòstic, García llança una proposta que sona a revolució educativa: obrir el ventall d’oportunitats i permetre que cada nen brilli en allò que realment estima. «Si un alumne no té piano, ens perdrem el pròxim Mozart. Si un alumne no té possibilitats de jugar a hoquei, doncs ens perdrem grans jugadors d’hoquei», va sentenciar amb vehemència en el programa de Jiménez.
Per al professor, el veritable canvi passa per enderrocar la cultura de la por a l’error. A Espanya i en els sistemes que comparteixen aquest patró cultural a Llatinoamèrica, el fracàs es castiga amb l’estigma, en comptes de ser vist com un pas natural i necessari cap a l’èxit. García lamenta que el sistema s’enfoqui constantment a assenyalar als estudiants allò per a què no serveixen, cosa que genera una frustració significativa en la joventut. El resultat, assegura, és una joventut resignada a opositar i buscar la comoditat d’una feina fixa en comptes de perseguir somnis i arriscar-se.
El discurs del professor no és només una crítica al sistema, sinó una crida d’atenció que molts pares, alumnes i docents comparteixen en silenci. En un país on les xifres de fracàs escolar continuen sent alarmants, la veu d’aquest docent s’ha convertit en un crit incòmode per a la classe política i les institucions educatives. El que Toni García demana no és un simple canvi de temari: exigeix una revolució on tinguin cabuda tant els genis literaris com els cracks esportius, els artistes, els gamers o els futurs emprenedors.