Atracament. Robatori a mà armada. Escàndol. Poden buscar els sinònims que vulguin per il·lustrar què va passar aquest dimarts a Milà. No sé com estaran la resta de culers, però servidor està que trina. La sensació d'impotència, ràbia, frustració, indignació i cabreig creix a mida que van passant les hores. El que van perpetrar l'àrbitre i el VAR en el partit de Champions entre l'Inter de Milà i el Barça té difícil justificació. O són uns ineptes invàlids per arbitrar ni un partit de solters contra casats o, el que seria més greu, hi ha tota la mala intenció del món, tota la voluntat de xiular coses (o no xiular-les) sabent que estan cometent un error i estan prenent partit deliberadament. "Estoy cabreado, indignado, ha sido una injusticia", deia Xavi. I té tota la raó. 

Anem a pams. Primer, el VAR es va menjar una flagrant entrada de Calhanoglu al turmell de Busquets que s'hauria d'haver revisat i ser vermella. Ja sabem, però, que en coses d'apreciació, és més complicat. Però el que no té interpretació possible és, d'una banda, que en el gol anul·lat a Pedri, xiulessin mans d'Ansu. La normativa d'enguany, com bé va recordar l'exsegon entrenador del Barça i actual primer entrenador de l'Andorra, Eder Sarabia, diu que unes mans involuntàries d'un atacant, si després marca un company, no haurien de ser motiu per anul·lar el gol. O una empenta a Lewandowski que tampoc va ser revisada ni res. No fos cas.

Evidentment, però, la traca final, el penal no xiulat a favor del Barça en el temps de descompte, per unes mans clamoroses de Dumfries que l'àrbitre no va tenir els sants nassos d'anar a revisar al VAR. Ni des del videoarbitratge el van avisar que anés a veure'l ni ell hi va anar voluntàriament. Unes mans que no permeten interpretacions ni dubtes. Unes mans absolutament descarades.

Després ens diran que no pensem en conxorxes estranyes, però tot fa un tuf de podrit que tomba. Slavko Vincic, l'àrbitre d'ahir, és eslovè, com el president de la UEFA, Alexksander Ceferin, que ja sabem que amb tot allò de la Superlliga, la UEFA i el Barça no és que siguin els millors amics precisament. O que l'àrbitre del VAR, Pol Van Boekel, que va tenir la poca vergonya de no dir-li a Vincic que eren mans, també va ser l'àrbitre que hi havia al VAR al Bayern-Barça i que es va menjar un penal clamorós a Dembelé. Faltava, però, la cirereta. Entenem que El Chiringuito sigui un programa que basa la seva existència en la crispació, en furgar en les derrotes rivals, especialment, per part de la bancada madridista, que no indissimula l'odi al Barça i que amb cada daltabaix blaugrana hi suquen pa. Entenem que el modus vivendi del programa de Pedrerol sigui la polèmica i la mofa dels tertulians com Juanma Rodríguez, Alfredo Duro, Edu Aguirre i companyia cap al Barça, molt més agre i lamentable que la que reben els madridistes quan els tertulians culers parlen. Però una cosa és buscar furgar en la ferida i l'altre, directament, mentir de manera abjecta, patètica, voluntària i vomitiva com ho ha fet Tomás Roncero.

Algú li hauria de dir a Pedrerol que no tot s'hi val. Que quan un dels col·laboradors del seu programa diu estupideses, l'hauria de fer callar o directament, després de sentir la bajanada, no seguir per aquest camí. No tot és debatible. Només sentir com aquest hooligan madridista va dir que no és penal perquè la toca abans el defensa amb el front, Pedrerol hauria d'haver dit que una cosa són els colors, i l'altra, faltar a la veritat per seguir irritant al personal. Valorem quan diu "¿Estamos de broma o qué?", atònit que el tertulià digués una imbecil·litat. Però algun dia fora bo que es plantés i digués alguna cosa com que "Debatiremos lo que sea, pero no consentiré que se mienta en mi programa". El millor? Jota Jordi, quan diu una veritat com un temple: "Es que no se puede debatir esto. Es que perdemos credibilidad". La xarxa, traient foc pels queixals:

Pedrerol, no tot s'hi val.