Tamara Falcó ja té 42 anys, malgrat que sovint no ho sembli. Aclariment: parlem d'edat mental, aquí no hem vingut a criticar (ni a lloar) ningú pel seu físic. El to de veu de barrufet pijo és el que provoca, que no et puguis prendre seriosament al teu interlocutor, en aquest cas la filla d'Isabel Preysler i senyora d'Iñigo Onieva. Doncs bé, com que la marquesa és una persona tan enfeinada i que va a tan a tope amb coses superimportants de la muerte, en té poques, poquíssimes oportunitats per gaudir del temps lliure, dels amics, de la vida. Pobra nena rica. Estem plorant.
Donem per suposat que han agafat la ironia, però per si de cas ho deixarem ben clar: era broma. Tamara Falcó és al mercat laboral el que Abascal a la democràcia: absoluts desconeguts. Passa la vida de sarau en sarau, de viatge en viatge, d'hotel de cinc estrelles a resort paradisíac, visitant compulsivament restaurants de molts zeros. Un no parar. Aquesta setmana, però, era especial. Concretament pel seu aniversari, que tractant-se d'un personatge de l'Espanya més fatxa, retrògrada i penosa, no podia ser en una altra data: el 20-N. Aquell dia va morir un dictador feixista, adorat pels correligionaris ideològics de gent com la Falcó, i 6 anys després venia al món la Tami. El cicle de la vida. Sembla un conte de Disney. Del dolents, però.
La tètrica coincidència ha tingut la seva continuació 42 anys després. La Tamara ha celebrat la data amb la cuchipandi, que li han preparat la sorpresa menys sorprenent de la història de la humanitat, a banda de cutre i carrinclona. Un tros de pastís de xocolata amb una espelma i una d'aquelles bengales de reservat VIP de discoteca, a punt de convertir la cabellera de la Falcó en una foguera. Com la casulla del pare que la va casar, més o menys. La protagonista, fidel al seu personatge, va reaccionar amb la ganyota impostada que la caracteritza, fent-se la colpida, agradecida y emocionada. Gracias por venir, Tami, què faríem sense tu. Ara, que el detall més ridícul encara no ha estat descobert. Més que un cumple semblava un funeral. La banda sonora, per descomptat.
Els pijos són com són, i es veu que als escollits de la Tamara els feia molta vergonya cantar-li a l'homenatjada. Això és de pobres, deuen pensar. No busquin més, la pitjor interpretació del “Cumpleaños Feliz” és aquí. Preparin les seves oïdes per al desastre, i els mocadors per a les llàgrimes. Per l'atac de riure, clar. Quin espectacle tan patètic, reina. T'ho podries haver estalviat, no cal fer-se aquest mal en públic. Per molts anys. O no, veient aquest panorama.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!