L'escenari era impecable: Rafa Nadal, llegenda del tennis mundial, convidat a l'America Business Forum a Miami, a penes un sospir després d'estrènyer la mà del president argentí Javier Milei. Somriure, foto protocol·lària, abraçada mediàtica. El balear va aprofitar la tribuna per parlar de reptes, valors i "donar el màxim fins al final", encara que es va emportar crítiques per aquest gest. "Com a tennista eres molt bo, però com a persona ets molt dolent", li van escriure a les xarxes socials.
Fins aquí, tot semblava normal. Però no ho era. Perquè el gest –més polític que esportiu– va sacsejar la percepció pública de Nadal. Com apunta l'escriptor Rafael Narbona: “Rafa Nadal, un heroi de fireta… Fa negocis amb l'Aràbia Saudita i confraterniza amb Milei".
Rafa Nadal es defensa de les crítiques
I aquí entrem al nucli del qüestió: la dissonància entre imatge i acte. Sí, Nadal va guanyar Grand Slams; sí, va reinventar la seva carrera quan el peu va amenaçar amb ensorrar-lo; sí, va proclamar que l'èxit era sentir-se bé “amb un mateix” i “envoltat de persones que li sumen". Però aquest discurs, tan ben embolicat, no pot tapar que l'ex-tennista abraça avui problemes més profunds que un revés mal executat.
No es possible ignorar que, quan s'alia fotogènicament amb un líder que polaritza, aquesta imatge de "campió íntegre" es clivella. I és menys perdonable si el gest substitueix l'acció. En temps on el simbòlic esdevé moneda de canvi, Nadal treu targeta groga: la seva identitat esportiva està intacta, però el seu paper com a figura pública –com a persona– queda en evidència.
Perquè, al cap i a la fi, un campió no es mesura només per títols, sinó pel que fa fora de la pista. I si el silenci després de la càmera és més eloqüent que l'ovació de l'estadi, aquí sorgeix l'ombra: ets molt bo en el que feies, però estàs sent molt dolent en el que fas ara
Si Rafa Nadal pretén que el seu discurs sigui creïble, haurà d'assumir que no n'hi ha prou amb donar-ho tot en el partit. Que de res serveix “donar el màxim fins al final” si el final ja està escrit en l'opinió pública. I que la raqueta no tapa el que el puny tanca.