La conversa sobre el preu de l'alta cuina torna a encendre's cada cert temps a Espanya. Aquesta vegada ho va fer arran de Dabiz Muñoz, el menú del qual a DiverXo supera els 400 euros. Per a alguns, la xifra és excessiva; per a d'altres, és simplement el cost natural d'un projecte que exigeix precisió quirúrgica. Enmig del debat, una de les veus més clares i menys complaents ha estat la de Pepe Rodríguez, xef d'El Bohío, que en una entrevista recent al podcast 'La escalera roja' va decidir explicar el que molts cuiners callen.
Segons Rodríguez, la discussió no hauria de centrar-se en si un menú "val" 400 euros, sinó a entendre què implica treballar a aquest nivell. Darrere de l'experiència hi ha producte extraordinari, personal altament format, hores infinites i una complexitat que rarament es veu des de la taula. Per això afirma que aquest preu no és un caprici: és l'única manera que el model sigui viable. La comparació amb altres països, especialment França, li serveix per posar l'assumpte en perspectiva
Pepe Rodríguez defensa els alts preus de l'alta cuina
Allà, Pepe Rodríguez comenta, un restaurant situat fins i tot en un poble petit, amb una sala impecable, tovalloles fines, dos sommeliers i una cuina ben equipada, ronda sense problema els 250 o 300 euros per persona. I ningú no s'escandalitza. La gastronomia és part de la seva cultura, un símbol quotidià. A Espanya, admet, aquesta sensibilitat encara no està estesa i això limita els xefs que aspiren a competir en l'elit internacional.
Rodríguez insisteix que no es una qüestió de normalitzar preus de quatre xifres. Allò excepcional, recorda, no es pot massificar. Igual que no hi ha dotzenes de campions del món en cada esport, tampoc hi pot haver centenars de restaurants extrems en un país. I, precisament per això, que n'existeixin tan pocs forma part del seu encant. L'exclusivitat no és arrogància: és el reflex del difícil que és arribar-hi.
La cuina com a esdeveniment cultural
Un altre punt que subratlla és el de les prioritats personals. Gastar molts diners no és estrany. La gent ho fa en concerts, en vi, en sabatilles, en tecnologia, en entrades del Bernabéu o en viatges que duren un sospir. "La cuina", diu, "també és una forma de cultura", i cada persona decideix on posar les seves passions. Per a alguns, un menú degustació és un luxe passatger; per a d'altres, un esdeveniment inoblidable
Per a ell, el veritablement car és renunciar a certes experiències perquè es consideren innecessàries sense haver-les viscut. No convida que ningú es gasti 300 euros cada cap de setmana. El que defensa és que, almenys un cop, qualsevol persona hauria de seure en un gran restaurant, deixar-se sorprendre i entendre que la gastronomia pot emocionar tant com un bon llibre o un viatge. "El qui mai ho prova", conclou, "es perd alguna cosa com a ésser humà".