El partit que el Manchester City va jugar ahir contra el Tottenham en la Champions no va començar ahir a les 9 del vespre a l'Etihad Stadium. Per alguns, va començar molt abans. Fins i tot, no va començar el dia de l'Iniestazo a Stanford Bridge, amb Pep Guardiola sent l'entrenador del Barça, i amb alguns com Tomás Roncero plorant des d'aleshores per l'arbitratge d'Obrevo.

pep guardiola manchester city efe

Efe

La derrota d'ahir dels citizens, i la conseqüent eliminació als quarts de final de la Champions, va començar a gestar-se, per molts haters, el dia que el de Santpedor es va significar sobre els presos polítics, lluint un llaç groc a la jaqueta i posicionant-se en favor d'un referèndum sobre la independència de Catalunya.

Pep Guardiola Manchester City llaç groc EFE

Efe

Perquè aquell dia Pep Guardiola va començar a ser vist no només com l'entrenador que va superar el Barça de Cruyff, no només com l'abanderat d'un estil de joc basat en la possessió i el toc, no només com el culer de bressol que es converteix en el millor entrenador del món amb l'equip dels seus amors. Aquell dia, el tècnic va començar a ser jutjat no només pels seus èxits o fracassos futbolístics, sinó també, i especialment, per les seves inquietuds socials i polítiques. I només li faltava a l'entrenador del City tocar el cel amb un gol al darrer minut i que en 10 segons el baixessin als inferns després de revisar-lo amb el VAR.

L'alegria gens dissimulada per la seva pena ha desfermat barroers insults cap a la seva persona i una mofa generalitzada per la seva condició de català independentista. Uns atacs infectes, una alegria desfermada, començant pel mateix Josep Pedrerol donant-li al "me gusta" a tuits que relacionaven el revés patit per Guardiola en pocs segons amb la situació a Catalunya. Molts altres usuaris no s'han quedat aquí i han deixat anar tot el seu odi amb més contundència que els davanters de l'equip de Pochettino:

 Després diran que el futbol i la política no s'han de barrejar.