El 533è aniversari del descobriment d'Amèrica ens convida a mirar enrere. No cap als mapes ni les caravel·les, sinó cap a una cosa molt més humana: el menjar. Què menjaven Cristòfor Colom i els seus homes durant aquella travessia? Com van sobreviure setmanes en alta mar sense neveres, sense fruites fresques, sense aigua potable? La resposta és en un aliment humil, dur com una pedra, però vital: el pa de mariner.
Aquell bescuit, també anomenat galeta marinera, va ser l'autèntica barreta energètica del segle XV. Era la base de la dieta de tota la tripulació. Fet amb farina, aigua, blat i llevat, es coïa dues vegades per eliminar tota la humitat i assegurar que durés mesos sense podrir-se. La seva textura era tan ferma que els mariners deien que provocava tiretes a les mandíbules. Només podien menjar-lo mullat en vi.
El pa de vaixell era clau en les llargues travessies per alta mar
Segons el metge Lucas Picazo Sotos, especialista en nutrició i història, el pa de vaixell era el veritable motor del viatge. Aportava l'energia necessària per remar, carregar i suportar els dies interminables sense terra a la vista. En certa manera, era un aliment miraculós, el precursor de les actuals racions militars o barretes d'alt rendiment.
Però no tot era tan senzill. El despenser del vaixell tenia una missió clau: repartir les racions justes i vigilar que ningú es quedés sense la seva porció. A més, havia de controlar que el bescuit no s'omplís de corcs. Els mariners veterans picaven les galetes contra la paret per fer sortir els insectes, tot i que no sempre ho aconseguien.
Sense el pa de vaixell, Cristòfor Colom i la seva tripulació mai no haurien arribat tan lluny
El dia a bord començava amb un esmorzar simple: pa de vaixell, all, sardina salada o formatge, acompanyat d'aigua i vi. Al migdia, el dinar fort incloïa una mica de carn o peix sec i una mica d'arròs amb llegums. Cada mariner rebia entre una i dues lliures de bescuit i tres quarts de litre de vi. L'aigua, en canvi, era un problema: es feia malbé ràpid i acabava amb gust podrit. Els tripulants bevien tapant-se el nas.
El vi, de la zona de Jerez, era més que un plaer: era una necessitat sanitària. El seu alt contingut alcohòlic impedia la proliferació de bacteris. A més, ajudava a conservar l’ànim. “El vi alegrava l’ànima i calmava la set quan l’aigua emmalaltia”, escriuen els cronistes.
A les nits, el foc s’encenia en una planxa de ferro, i el grumet anunciava el sopar amb el crit: “Taula, taula, senyor capità i mestre!”. A la taula se servia la màzimorra, un guisat de llenties, cigrons i pebrots, que era l’únic menjar calent del dia.
Malgrat les mancances, els experts asseguren que la dieta dels mariners de Colom era més equilibrada que la de molts espanyols del seu temps. Rica en proteïnes, calòrica i resistent. El pa de vaixell, sec i salat, va ser el combustible del descobriment d'Amèrica.