El passat 26 de juny, a tocar de la Patum de Berga, va morir prematurament amb 54 anys la Rosa, la mare d'Abraham Orriols, un dels reporters més coneguts de TV3. Va ser una mort sense avisar "Un aneurisma cerebral, la malformació d'una artèria que si rebenta fort és mortal" segons explica ara a L'eclipsi de TV3 el mateix Orriols. Aquella hemorràgia cerebral va endur-se-li la mare quan ell tenia 28 anys. Ho va saber amb una trucada perduda del seu pare des de Berga mentre Abraham Orriols sortia del pàrquing de la tele. El pare s'havia trobat la mare a terra, sense saber si havia caigut. "Nou dies a l'UCI sedada i va acabar morint d'una mort encefàlica amb 54 anys. Va morir sana, l'endemà marxava amb el pare a Granada. De sobte el món es va capgirar. Ho va engegar tot riu avall. El dia de Sant Joan, el meu pare es diu Joan, ens van dir que no hi havia res a fer, que era molt greu. Em costarà molt tornar a celebrar Sant Joan". L'entrevista a Roger Escapa és un homenatge a la seva mare, amb qui l'unia un lligam més fort que el maternofilial.
La millor nit de la meva vida? També amb la mare: "Estàvem veient a casa la pel·li La sustancia i la meva mare rient a una escena de sang i fetge que a ella li encantava, a mi em feia fàstic. Del seu riure acabava rient jo. Acaba la pel·lícula, ella m'abrigava i cap a dormir. Això recordo. Em dic Abraham per la meva mare, que li agradaven els noms bíblics. El pare volia Oriol, però clar Oriol Orriols. La mare volia dir-me Naum. Ella era la meva fan número 1, era perruquera i presumia molt del seu fill. Ara vull presumir jo de la meva mare. M'incomodava, estem quedant com uns fantasmes, però ella tenia orgull i volia explicar-ho. I jo vull fer-ho ara: la meva mare molava molt, era fantàstica. Va ser molt difícil explicar-li a la meva àvia, a la mare de la meva mare, 91 anys, amb caminador. Va entrar a veure la seva filla intubada a l'habitació. Era l'única filla dels seus tres fills, la petita, li va dir 'Sisplau te n'has de sortir'". Un nus a la gola dels espectadors veient l'entrevista.
Abraham Orriols té moltes coses a dir: "Necessito saber com he de seguir sense ella. Amb ella mai no havíem parlat de la mort. Ella va perdre el seu pare amb 30 anys i mai li vaig preguntar com se'n va sortir. I ara sé que el seu motor era jo, un nen que tenia 4 anys i que havia de pujar. No érem de converses intenses, érem de riure, de fer-nos petons, de xerrar. Érem un gran equip. Em sento molt desgraciat de perdre-la i afortunat d'haver-la tingut. Ara quan el meu pare no em contesta el telèfon em tensiono, li dic ara has de fer 100 anys, no em deixis sol. La meva parella i amics m'ajuden i una psicòloga. Em diu que no ho haig de superar sinó integrar. No m'ha deixat sol, m'ha deixat amb els records. Em fa ràbia no haver-la pogut cuidar gens. Però va morir d'una manera que no va patir. No tinc records de la mare malalta"
Li fa pena casar-se i que la mare no l'acompanyi a l'altar. I que si té fills no tindran àvia paterna. Abraham Orriols emociona i fa emocionar, una entrevista generosa que ajudarà molt a persones que han patit un dol.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!