La periodista Xantal Llavina acaba d'estrenar al web 3Cat un nou espai d'entrevistes anomenat Ho he superat. És la segona temporada després de l'èxit de la primera tongada d'entrevistes a VIPS que parlaven obertament d'un mal tràngol, normalment de salut però pot ser d'altres traumes com l'experiència a la presó de Sandro Rosell o el segrest del periodista Marc Marginedas. De la segona temporada hi ha un capítol especial per Llavina, el cas d'una companya de la CCMA que ha patit, com la presentadora, un agressiu càncer de pit i l'ha superat. És la Núria Bacardit nascuda a Manresa fa 55 anys, va patir el càncer quan en tenia 47. Afortunadament superat, és una de les millors reporteres dels Serveis Informatius de TV3. De passar a cobrir els atemptats de l'11-S a Nova York, perquè hi era fent turisme quan no s'hi podia volar, a fer informació de comarques. És la delegada a la Catalunya Central.
Bacardit: "Juliol de 2017, tenia un càncer de pit molt agressiu. Una revisió rutinària em troben microcalcificacions i és càncer en grau 3, em cau el món a sobre. ¿Com li dic a la parella, a la meva filla de tres anys? em passa pel cap si moriré, si veure els meus fils créixer. Tot va mot ràpid però aquelles setmanes abans del resultat i el tractament va ser eternes. Feia 6 mesos que havia mort el meu pare de càncer. Patia ansietat de feia anys, tenia taquicàrdies i em despertava molts cops a la nit. Em va generar una por de morir-me. Les emocions negatives i la mort agònica del meu pare em va fer un esclat al cos. Van operar-me, fer una biòpsia i em van treure tot el pit. Deia doncs adeu pit, m'és igual. El pànic era fer-me químio trobant-me malament i caient-me els cabells. Em van fer la mastectomia i veia fotos de dones sense el pit i em feia a la idea. Vaig tenir una infecció i després em van reconstruir el pit. La pitjor part va ser la infecció, era molt dolorós. Em prenia opiacis com a caramels per evitar el dolor. Però aquí estem. Vaig trigar molt a fer-ho públic, vaig trigar dos mesos en veu alta: 'Tinc càncer'. Em semblava una paraula maleïda i ho havia viscut a la meva família. Durant la meva baixa li vaig dir a la meva capo 'Tu digues que m'he trencat un tendó'. Un altre estigma, el social, no voler que et planyin, amagar un càncer com si fos una vergonya.
El programa és un gran exemple de com explicar una malaltia des de la superació, per ajudar els que la pateixen. Bacardit: "Està bé explicar-ho per ajudar els altres però ho has d'haver processat. I a mi em va costar. Li vaig amagar a la meva mare, no ho ha sabut gairebé fins ara. Quan em venia a veure a casa i em trobava plorant no li vaig dir que era càncer. Ella estava amb el dol de vídua i em va voler creure. Jo no volia veure-la destrossada. Ara admet que no saber-ho li va fer bé aleshores. Ara em preocupo menys de les coses, sobretot després del diagnòstic de l'ansietat, que em deien que era depressió però un psiquiatre em va dir que era un trastorn de manual, ansietat. Del top ten de pors la meva número 1 era tenir càncer. Em van trobar el càncer i era com una teràpia de xoc. Vam fer humor negre que potser no calia tanta teràpia de xoc. Ara veus que si vius bé dia a dia no cal res més. Les coses que passen no les pots controlar. Si m'arribo a fer la revisió un any més tard podria haver estat mortal, creix molt ràpid. Les revisions van molt bé". Servei públic pur i dur. Podeu gaudir de tota l'entrevista clicant aquí.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!