Europa entrava, en els últims anys del segle XIX, en una època convulsa. Les fàbriques creixien com bolets, les ciutats s'omplien d'obrers i fum, i la ciència feia trontollar creences religioses que feien segles que sostenien la vida quotidiana. Enmig d'aquell terratrèmol cultural, va sorgir una veu incòmoda, brillant i profundament crítica: la del filòsof alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900), la infància del qual va quedar marcada per sempre per la pèrdua del seu pare quan amb prou feines tenia cinc anys.
"La mort del pare als cinc anys el va marcar".
Sovint tergiversat, i utilitzat de forma manipuladora, especialment pel nazisme, que el va convertir en un símbol d'idees que ell mai va defensar, Nietzsche apareix avui com una figura imprescindible per a aquells que busquen alliberar-se dels corsés morals i socials heretats
El seu pensament parteix d'una idea clau: estem més condicionats del que creiem. Normes, tradicions, mandats familiars… tot això modela la nostra manera de veure el món. Nietzsche proposa desmuntar aquesta herència i reconstruir-la des de zero, i per explicar-ho recorre a una imatge poderosa: la mentalitat del nen.
A Així parlà Zaratustra (1885), la seva obra més influent, presenta la famosa metàfora de les “tres metamorfosis de l'esperit”. Primer som camell, quan carreguem obedientment amb allò que se'ns exigeix. Després arriba el lleó, que es rebel·la i rugeix contra el “tu has de”. Però el pas definitiu és el nen, símbol d'una llibertat creadora que permet il·luminar valors propis.
Per a Nietzsche, el nen no representa ingenuïtat simple, sinó la capacitat de començar de nou, de jugar sense por a l'error, de deixar anar el ressentiment que tenalla a l'adult. És un estat intern des del qual es pot actuar amb iniciativa, sense viure només a la defensiva.
El seu missatge és clar: agafa les regnes de la teva vida. No ets el que els altres van voler que fossis; ets el que decideixes ser a partir d'ara. Aquest "sí a la vida" que reivindica no sorgeix de la comoditat, sinó de la seva pròpia experiència amb el patiment, la malaltia i la soledat.
Altres pensadors, com Rousseau o més tard Hannah Arendt i Byung-Chul Han, també van rescatar el valor de la infància com a espai d'autenticitat. Per a tots ells, conservar aquest petit nucli infantil —curiós, valent, disposat a començar— és potser la forma més profunda de fortalesa.