Per a diferents generacions, una de les presentadores més inoblidables de la televisió, especialment dels anys 80, va ser una dona cubana que deia frases com "Por 25 pesetas, nombres de...", "...tarjetita por aquí", "...hasta aquí puedo leer" o "Acaban de perder... ¡el coche!" (una versió més cañí era "Acaban de perder... un apartamento en la manga del Mar Menor!"). Evidentment, ens referim a la mítica Mayra Gómez Kemp, ànima i emblema del no menys mític Un, dos, tres. Aquest va ser el seu adéu del concurs dels divendres a la nit a TVE, al costat d'una joveníssima Lídia Bosch:

Després de probar les mels de l'èxit presentant aquell programa, la carrera professional de Gómez Kemp va anar de baixada. Però encara més greu va ser algun tràngol duríssim que va haver de patir en la vessant personal. L'any 2009 revelava que li havien diagnosticat un càncer a la llengua, motiu pel qual va haver de ser operada, i afectant-li en la parla. Tres anys després, anunciava que li havia tornat a aparèixer un maleït càncer, aquesta vegada, a la gola. S'ha recuperat de la malaltia, però ara la vida li ha tornat a girar l'esquena, amb la mort de l'home de la seva vida, el seu marit Alberto Beco.

DL a00019626

Mayra Gómez Kemp i Alberto Beco / GTRES

En plena pandèmia, i sense ningú més al costat, va veure com el seu marit moria als seus braços víctima d'un infart sobtat. Portaven junts gairebé 50 anys i ni es va poder acomiadar d'ell. Tres mesos després, la presentadora ha intervingut al programa Socialité per fer una confessió estremidora i per posar el cor dels espectadors en un puny. Gómez Kemp se sent sola. Molt sola. Angoixada sense poder sortir de casa i per por a contraure el virus, en ser població de risc als seus 73 anys i el seu historial mèdic, revelava que "Estoy sobreviviendo, resistiendo, pero bien no estoy. Desde que se murió mi marido no sé lo que es un abrazo de nadie”.

mayra

Mayra Gómez Kemp / GTRES

Paraules colpidores i doloroses on exposa la tristor que està passant i com de lluny veu la llum a la fi del túnel: “Estoy confinada en mi casa, mis médicos no me dejan salir, no tengo ningún familiar, están en otro país, no pueden viajar”, ha reconegut amb la veu trencada de dolor i pena: "Vivo mi día a día con resignación y pena. Tengo momentos más bajos que otros, el dolor siempre está presente, no decrece, lo importante es aprender a vivir con una ausencia tan dura. Le recuerdo cada segundo de mi existencia. Es muy duro vivir sin su compañía, sus abrazos, su amor, su presencia". Tots els ànims del món cap a ella. Esperem que algun dia li torni la somriure a algú que va fer somriure els espectadors durant tants anys les nits de divendres.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat