La història d'amor entre Mario Vargas Llosa i Isabel Preysler sempre va estar embolicada en glamur, escàndol i titulars. Però darrere de les càmeres i els sopars de luxe, s'amagava una veritat punyent: el Nobel de Literatura ja sabia que la mort el rondava des de 2020. Aquell estiu, en plena pandèmia i confinat a la mansió de Puerta de Hierro, l'autor de La ciudad y los perros li ho va confessar, amb cruesa, a la socialité filipina: "M'estic morint".
La notícia va caure com una bomba al cor d'Isabel. Mentre les revistes del cor es desfeien en elogis per la parella del moment, ella convivia amb la por silenciosa de perdre la seva parella, que s'enfrontava a una malaltia incurable. Malgrat això, la parella no va cancel·lar compromisos ni es va apartar del focus mediàtic. Vargas Llosa va continuar escrivint, exercitant-se i complint una rutina fèrria, però el destí ja estava segellat.
Isabel Preysler va viure amb el fantasma de la mort a casa
Poques persones ho sabien. La malaltia, gelosament ocultada a la premsa, es va convertir en el llaç silenciós que unia a la parella. Tanmateix, el desembre de 2022, la relació va arribar abruptament a la seva fi. Per a molts va ser una sorpresa, però per a Isabel, l'amor ja estava tenyit de comiat. No va ser una ruptura motivada per rutina o desamor, sinó una conseqüència inevitable de la decadència física de l'escriptor i la seva decisió d'envoltar-se, en els seus últims mesos, de la seva "tribu": els seus fills i la seva exesposa, Patricia Llosa.
Quan la mort finalment va assolir l'autor peruà el passat 13 d'abril, la mare de Tamara Falcó ja ho pressentia. El que no esperava era la freda barrera que els fills de Vargas Llosa aixecarien. Li van negar la possibilitat d'acomiadar-se d'ell, com si el seu amor no hagués estat legítim, com si aquells anys compartits no comptessin. "La reina de cors", acostumada a dominar l'escena sentimental espanyola, va quedar exclosa de l'últim acte de la vida del Nobel.
Els fills del Nobel van impedir el comiat d'Isabel Preysler
Des del moment en què va rebre el diagnòstic, Mario Vargas Llosa va escriure una emotiva carta als seus tres fills: Álvaro, Gonzalo i Morgana. En ella els va comunicar que el final era inevitable, tot i que encara podien guanyar temps. La missiva no només va ser una advertència, sinó una estratègia per recuperar la cohesió familiar. Després d'anys de distanciament —provocats per la seva relació amb Isabel—, el clan Vargas Llosa va tornar a tancar-se com una muralla. Aquella unió renovada va deixar fora Preysler.
Durant els últims mesos, mentre l'escriptor es retirava discretament de la vida pública i es refugiava en les seves memòries i els seus llibres, ella observava des de lluny, sense poder apropar-se. La dona que va compartir amb ell rialles, viatges, sopars privats i moments d'inspiració, va ser deixada al marge. Ni una trucada. Ni una visita. Només silenci. La mort de Mario Vargas Llosa no va ser, per a Isabel Preysler, una notícia inesperada. Va ser una ferida que es va anar obrint lentament des d'aquell estiu en què ell li va dir la veritat. Tanmateix, el que va fer més mal no va ser la pèrdua, sinó el vet final. El no haver pogut prendre la seva mà, mirar-lo als ulls i tancar el capítol amb dignitat.