En els dies més íntims i punyents previs a la seva mort, Mario Vargas Llosa va trobar prou forces per escriure cartes de comiat a persones significatives en la seva vida. El que pocs sabien —fins ara— és que una d'aquestes missives anava destinada a Isabel Preysler, la dona amb qui va compartir vuit anys de la seva vida en una relació que va captivar a la premsa del cor i al cercle intel·lectual per igual.
Però el gir inesperat en aquesta història és que la carta mai no va arribar a les seves mans. Segons fonts pròximes a l'entorn del Nobel, i confirmat recentment pel periodista Sergio Pérez en el programa 'Mirall públic', els fills de l'autor van vetar rotundament qualsevol intent de contacte amb la socialité filipina, fins i tot després de la mort de l'autor peruà. El gest, carregat de ressentiment i tensions familiars no resoltes, va impedir que Isabel rebés el que hauria estat l'últim missatge de comiat de qui va ser el seu últim gran amor.
Els hereus, contra Isabel Preysler: revenja silenciosa o defensa del llegat Vargas Llosa?
Segons s'ha revelat, Álvaro, Gonzalo i Morgana Vargas Llosa van prendre una postura unànime: impedir qualsevol comunicació entre el seu pare moribund i Isabel Preysler. No hi va haver trucades, ni visites, ni missatges. I ara, ni tan sols la carta. Pròxims a l'escriptor asseguren que la decisió es va basar en el profund malestar dels fills amb Isabel, a qui acusarien d'haver abandonat emocionalment Vargas Llosa durant els seus anys més fràgils.
Sergio Pérez va confirmar que la família es referia a Isabel amb un to despectiu, anomenant-la "aquesta senyora" i evitant esmentar el seu nom fins i tot en contextos familiars. La contundència amb què van actuar no deixa dubtes: hi va haver una ruptura total que va transcendir el sentimental per convertir-se en una guerra per la memòria i l'honor del Nobel. En aquest escenari, la carta de comiat s'ha transformat en una espècie de relíquia prohibida, atrapada entre l'últim desig de l'escriptor i la ferma voluntat dels seus hereus de mantenir-la oculta.
Una carta que mai no serà llegida: la voluntat ignorada d'un Nobel
La ironia és brutal. Mentre l'emotiva carta que Vargas Llosa va escriure al seu net Leandro ha estat aclamada com un testament de saviesa i amor, la dirigida a Isabel roman amagada en algun calaix, probablement sota el control dels qui haurien de protegir les seves últimes voluntats. Segons les fonts properes, no es tractava d'una carta de reconciliació, sinó d'un tancament emocional, però fins i tot aquest últim desig va ser ignorat.
Aquest silenci imposat sembla ser la resposta definitiva a una relació que va ser tan mediàtica com polèmica, i que en els seus últims dies, es va convertir en un camp de batalla entre afectes dividits. La pregunta que queda flotant és brutal: Què contenia aquella carta que tant temen els seus fills? Paraules d'amor? Perdó? Penediment? Probablement mai no ho sabrem.
Tanmateix, el fet que se li negui a Isabel Preysler aquest últim gest és més que una anècdota trista: és una declaració de guerra emocional. I en ella, la figura de Mario Vargas Llosa queda atrapada entre el llegat literari que deixa al món i el drama íntim que marcarà la seva memòria per sempre.