Continua la indignació dels culers després del que va passar ahir dilluns a Montilivi. Un nou atracament a mà armada que va patir el conjunt culer a mans de l'àrbitre del Girona-Barça, Soto Grado, i del VAR. No veure una falta claríssima a Koundé, una "trapichada", com diuen al diari As, en el 2 a 1 definitiu va ser la gota que va fer vessar el got de la paciència. Una indignació que segur que va anar a més si hi ha alguns masoquistes que després del partit, encara calents pel robatori, van continuar posant-se nerviosos mirant El Chiringuito de Josep Pedrerol. Allà, tots compartíem la impotència i les ganes de Jota Jordi de fotre el camp d'aquesta Lliga adulterada, podrida i vergonyosa, on tot va dirigit a que el Madrid no torni a passar una temporada en blanc...
I qui hi havia a l'altra banda del plató? Qui seia a la bancada madridista? Col·laboradors que no van tenir el mínim de dignitat per reconèixer que era falta a Koundé. Una cosa és celebrar la derrota del Barça, passi el que passi, i l'altra no tenir el mínim de decència per veure quan els àrbitres han perjudicat el conjunt culer, com ahir. A la dreta de Pedrerol, personatges que justegen com Paco Buyo o que es fan els indignats amb les crítiques arbitrals dels culers pels arbitratges, com Tomás Roncero, i una col·laboradora més madridista que la bandera que acostuma a verbalitzar discursos abraonats, com María Trisac.
Una Trisac que ahir dilluns se'n va anar a casa doblement contenta. Primer, per la derrota de l'etern rival, i després, per una inesperada sorpresa que li van fer els companys de programa i que va fer que li saltessin les llàgrimes de l'emoció. Plorant desconsolada, desfeta, davant d'una sorpresa que no es podia imaginar. De sobte, li diuen que s'aixequi i que vagi a obrir un paquet, un regal. Ella, sense tenir ni idea, ho fa, temorosa per no saber de què es tracta. Comença a obrir el paquet i què hi ha dins? Un objecte que la va fer emocionar. Una samarreta del Reial Madrid. Però no una samarreta qualsevol. Una de ben especial per a ella. Una samarreta blanca amb el dorsal número 93 al darrere i la paraula 'Cibeles'... i una dedicatòria. Les paraules de qui li va fer arribar aquesta samarreta: el seu ídol, Sergio Ramos. El jugador andalús, excapità històric del conjunt merengue, ara es veu que també fa de cantant, i fa uns mesos va llençar al mercat una cançó aberrant, 'Cibeles', on repassava amb to nostàlgic i algun retret la seva sortida del Reial Madrid. La lletra esmenta el famós gol al minut 93 de la final de la Champions del 2014, just a la darrera jugada, contra l'Atlètic de Madrid:
En veure la samarreta del seu ídol, Trisac ha començat a plorar: "Era mi jugador favorito, yo tenía mis carpetas forradas con los cromos de Sergio Ramos. ¿Que volviera al Madrid? Me haría una ilusión... Lloraría más que con el Balón de Oro de Vinicius. No le he podido conocer, pero me encantaría conocerle. No es habitual que los jugadores que han llegado tan lejos, que eran y siguen siendo estrellas, tengan estos gestos. Te lo agradezco en el alma. La niña que te veía jugar y tenía la carpeta forrada, hoy está muy feliz", diu ella:
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!