Barcelona estrena setembre amb una catifa vermella sobre l'aigua. Per l'estrena del film 42 segundos sobre l'equip de Waterpolo que va perdre la final olímpica de Barcelona 92. Amb dues estrelles a la piscina, el català Manel Estiarte i el madrileny Pedro García Aguado que a la pantalla interpreten Álvaro Cervantes i Jaime Llorente. Aguado, afiliat a Ciudadanos i acomiadat de Telecinco quan feia Hermano mayor, no surt a les fotos de la Premiere prtò hi va ser. També va donar suport al film Manel Estiarte i la filla del seu íntim amic, Pep Guardiola. Una esplèndida Maria Guardiola que va triar un vestidàs groc impressionant a la botiga familar del carrer Provença on es va fer la primera foto d'Instagram:
L'estrena es va fer en un marc incomparable, la Piscina de Salts de Montjuïc, allà on es va fer la foto més icònica de Barcelona'92, la dels saltadors llençant-se a l'aigua amb l'skyline de la ciutat de fons i la inconfusible Sagrada família. Els productors van instal·lar una pantalla davant les graderies i Maria Guardiola va gaudir, al costat dels dos actors, d'una pel·lícula que arrasarà en taquilla. Fa molt bona pinta. Álvaro Cervantes, català com Maria Guardiola, somreia agafant-la de la cintura.
Jaime Lorente, mundialment conegut per La casa de papel: "Fue muy duro porque tuvimos que prepararnos durante meses para llegar a parecer jugadores de élite de verdad, ya que nunca habíamos hecho waterpolo. El primer mes, tan solo estábamos en la piscina, durante una hora, dando patadas, hasta que poco a poco nos fueron metiendo ejercicios con el balón. Fue muy divertido, pero muy duro a la vez". No els van caldre dobles de piscina tot i que els havien contractat: "Se quedaron en el banquillo, fue nuestro gran logro, haberlo podido conseguir nosotros solos”, explicava cofoi el català Álvaro Cervantes, que entra a la pell d'Estiarte.
"42 segundos" està construïda al voltant de la vida d'Aguado i Estiarte, dos joves que van arribar a la selecció arrossegant problemes personals i que tenien una filosofia diferent a l'hora d'entendre l'esport. Segons el director Dani de la Orden, l'interessant de la història és "la connexió de tots dos a través del patiment i del gairebé odi a Matutinovic, i com al final arriben a una entesa que culmina amb una obertura emocional". La pel·lícula parla dels Jocs Olímpics però també té històries humanes i de superació: "Jo sí que recordo alguna cosa d'aquells partits (la final es va jugar contra Itàlia) i em va impactar molt. Ja de més gran vaig decidir investigar més la història dels personatges, les seves experiències, el que van patir i vaig veure que hi havia una història per explicar ". Fa patxoca.