Miquel Calçada és un dels comunicadors amb més prestigi del país, a l'altura de Joaquim Maria Puyal o Mònica Terribas. Comparteixen ser referents en el periodisme, estimats i enyorats pels oients, haver triomfat a TV3 i a Catalunya Ràdio, tenir una especial cura per la llengua i semblar cridats a exercir càrrecs directius a la CCMA. Només Terribas va aconseguir ser directora de TV3, Puyal mai no va acceptar, recordem la seva mítica frase: "M'he fet gran per conduir un carro en què els bous no m'obeeixen", i Miquel Calçada va veure com a l'últim moment una decisió estranya li furtava el càrrec de director de Catalunya Ràdio. Miquel Calçada va ser la primera veu de Catalunya Ràdio i és autor de programes imprescindibles a TV i ràdio: Pasta gansa, Mikimoto club, Persones humanes, Solvència contrastada o Afers exteriors.
A banda, Miquel Calçada i Olivella va aixecar un imperi radiofònic exclusivament en català molt abans que existís RAC1: el Grup Flaix que ara conserva el seu soci Carles Cuní. Mikimoto viu als EUA i té dues filles d'una relació anterior. La filla escriptora, Laura Calçada, ha publicat un llibre Fucking New York que serà dels més llegits de l'any. La crítica coincideix: ben escrit i intens. Una mena d'autobiografia on Calçada aborda seva relació amb la ciutat de NYC, les drogues, els homes i el seu pare. Va ser entrevistada fa pocs dies a TV3, programa Tot es mou, i acaba de reconèixer que va anar-hi drogada: "He deixat l’alcohol. L’LSD no l’he deixada. Ho pots posar, no hi tinc cap problema. Les drogues m’agraden molt. M’encanten, les drogues. Mira, vaig anar a la Melero amb dues gotetes d’LSD. Microdosis. Vas com flotant.". Aquesta és l'autora al programa de la Melero:
Laura Calçada té ara 35 anys i a l'entrevista va precisar que és filla de Miquel Calçada "i de la Carme Barres", reivindicant la seva mare, que no és una persona coneguda: "Jo era feliç quan la meva mare anava a fer classes de llatí i el meu pare anava a petar-ho a la ràdio". Al llibre reconeix que no té bona relació amb el seu famós pare. Va treballar al Grup Flaix i explica a VilaWeb que el pare va acabar acomiadant-la: "Acabo la carrera de polítiques amb 22 anys i poques sortides professionals. No hi ha feina per una dona tan forta com jo, i el meu pare decideix donar-me una oportunitat al grup Flaix. Era una empresa molt masculina. Jo entro com un terratrèmol. I tothom em veu com la filla de l’amo. No m’agrada. Però també faig una mica el joc. Treballo al departament comercial, i hi soc molt infeliç, em costa molt vendre publicitat, i surto d’allà plorant, perquè no puc. Estic molt frustrada. I també m’hi poso bé, vaig descalça pel departament, literalment, perquè ja era artista a 22 anys. Llavors, me’n vaig al Sónar, amb els passis més VIP, i soc al passeig de Gràcia, allà dalt, al sobreàtic… Allò és un descontrol. Fins que un dia el meu pare, amb senderi, diu: “Prou, s’ha acabat, et faig fora. Ja t’espavilaràs.” I em trobo al carrer. Però no només no tinc feina, sinó que em trobo que s’ha acabat la comunicació amb el pare". Va acabar marxant a NYC i viu de la indemnització d'un accident, un cotxe policial l'atropella quan ella anava en bici, i la ciutat li paga 214 mil dòlars. Ja no era una nena, com quan va sortir a TV3 a El cangur, però queda tocada.
"Jo no escric el llibre per saber qui és el meu pare. Vull que es vengui molt en català perquè es tradueixi a l'anglès i el llegeixi el meu pare americà". Hi ha certa confusió entre els seus "dos pares", el biològic i el que l'acull: "Jo no sé què hagués passat amb un pare i una mare que estiguessin al meu costat"- Melero es posa les ulleres i llegeix un fragment molt dur del llibre: "Quan el pare va deixar de parlar-me perquè no sabia com relacionar-se amb mi jo vaig caure en una depressió, la mare no em va recollir. Tenia 23 anys. Vaig passar la malaltia sola. Quan j recuperada i medicada vaig marxar a Nova York la relació amb el pare era inexistent i amb la mare era igual d'ambivalent. Jo vivia a l'Eixample amb un examant esquizofrènic. Quan necessitava el niu matern no el vaig tenir. ¿Ara volia venir a cuidar-me a Nova York?" Un fragment del llibre sobre l'absència dels pares. Laura Calçada defuig centrar el llibre en la relació amb els pares: "És així, els meus pares biològics m'han educat molt bé, m'estimen molt però en molts moments no hi han estat". Negre sobre blanc. Un llibre que, com el pare a la ràdio: ho petarà.