Potser alguns recorden Isabel Pisano com l'amant de Yasir Arafat, però ella és molt més. Escriptora d'èxit, reportera de guerra, vídua del gran compositor Waldo de los Ríos, lluitadora pels drets de la dona, actriu a les ordres de Fellini i Bigas Luna, entre altres facetes. Actualment, als seus 78 anys d'edat acaba els seus dies tancada en una clínica de la localitat madrilenya de Majadahonda, víctima de l'Alzheimer.
Aquesta malaltia ha esborrat del seu cap tots els seus records, com els conflictes armats a Somàlia, l'Iraq, Palestina, Bòsnia o el Líban. Potser tampoc no recorda ja als dos amors de la seva vida, Yasir Arafat i Waldo de los Ríos. Ara porta una vida tranquil·la amb la resta d'interns, passeja pel jardí quan fa bon temps, realitza exercici i acudeix a les seves sessions de fisioteràpia.
Isabel Pisano / EFE
Així passa els dies Isabel Pisano en una residència
Només rep la visita de quatre persones, una d'elles guarda l'anonimat i explica a La Razón que "ara, amb el tema del coronavirus, les visites estan molt restringides, però quan comenci el bon temps podrem tornar a la residència. I veuré a Isabel al jardí, perquè no m'atreveixo a entrar a l'interior pel tema de la pandèmia... La seva malaltia fa que a estones recuperi la lucidesa, i la resta del temps la perdi completament i no recordi el seu passat. Però el seu Alzheimer va lent, no avança massa de pressa. A part de visitar-la, parlem de vegades per telèfon, en ocasions recorda qui soc i d'altres no".
Yasir Arafat EFE
Isabel, afegeix la mateixa font, "ha assumit que viu allà, ha oblidat la casa que tenia al carrer Miguel Ángel de Madrid... Tots els seus béns se'ls va quedar la Comunitat de Madrid, perquè es va fer càrrec d'ella quan va començar a tenir la malaltia i paga la residència, que és molt cara. La reportera estava sola, tenia problemes mentals, se sentia bastant desvalguda, i el més convenient va ser ingressar-la perquè es cuidessin d'ella el millor possible. En aquells moments no coneixíem els inicis del seu deteriorament cognitiu. Abans de portar-la a la residència, van posar a la seva disposició una persona que li netejava la casa, i entre quatre amics li fèiem la compra i l'ajudàvem en tot el possible". Però va arribar un moment "en què necessitava cures professionals i la van ingressar. La va incapacitar la Comunitat de Madrid, es va fer càrrec dels seus béns i al cap de poc temps la van portar al centre en el que encara continua. Al marge de la seva malaltia, de salut està bé...".
Aquesta font propera afirma que "de vegades li ve a la memòria qui va ser Arafat, i m'explica que li feia regals i l'estimava molt. Però altres dies ni li sona el nom. A la seva habitació té fotografies de Waldo i el qualifica com «el meu amor». Continua sent una dona tendra i sensible, però amb molt caràcter. La seva vida és tranquil·la, s'aixeca aviat, fa els seus exercicis, es relaciona amb altres interns, assisteix a tallers, pinta, veu pel·lícules, s'integra a les festes... Està molt ben atesa. La pena és que ja no pot escriure llibres perquè es dispersa massa. Amb el que ha estat, les anècdotes tan interessants que comptava, les seves vivències tan extremes... Una dona extraordinària, amb una biografia prodigiosa".