Fa uns dies, la meravellosa Judit Mascó encetava un pertinent debat, alhora que compartia amb els oients de SER Catalunya la seva immensa pena per una situació complicada que els ha tocat viure a casa. Un debat on parlava obertament de l'eutanàsia en animals, de què fer, què decidir a casa, entre tota la família, quan el teu gos o gat pateix una malaltia terminal incurable. I és el que els ha tocat patir a casa de la model i el seu marit, Eduard Vicente, i les seves filles. Perquè al seu estimat gos, que ha estat amb ells 11 anys, li van diagnosticar un càncer al cervell: "Sabent que no volem deixar-lo patir, que està a les últimes, que són els últims dies... aquí hi ha hagut conflicte familiar", i es preguntava: "jo penso fins a quin punt són egoistes els que pensen que un dia més és un regal per tots, o si se li pot estalviar que faci un altre atac".
Després de parlar-ho molt a casa, van decidir prendre una decisió consensuada, fent cas de les recomanacions del veterinari. I ara, el dia de l'adeu ha arribat, el dia que tots ells han acomiadat el seu estimat Lost, que es diu així perquè "Et vam trobar abandonat i perdut (d’aquí el nom que et vam posar). Et vam adoptar i vas ser un més a la nombrosa família Vicente-Mascó". El seu gos al qual adoraven, l'animal que ha estat al seu costat durant 11 anys, un temps en què l'han estimat a més no poder, i un record d'ell inesborrable que farà que el continuïn estimant allà on estigui. La mateixa Judit ha compartit amb els seus seguidors a xarxes que "et trobarem molt a faltar, estimadíssim Lost. T’estimarem, recordarem i et portarem als nostres cors sempre. Ara, una tristesa profunda i molt d‘amor. Gràcies, Lost guapo. 2016-2026".
De seguida, molts missatges d'escalf per part d'amigues de la Judit, com l'Ona Carbonell, la Laura Borràs, l'Ada Parellada ("Què bonic que era. Una abraçada"), l'Agnès Busquets ("Una abraçada enorme") o la Renata Zanchi ("Hay Judit…acabo de perder a mi Giulio también. Lo siento muchísimo. Mucho ánimo y mucho amor para vosotros"). També, com ara vèiem, de persones que han hagut de patir una situació similar, com per exemple el Sergi Mas, "Ohhhhhh! Judit! Només els que hem viscut amb peluts sabem la pèrdua i el buit que ens deixen aquests éssers que són millors que els humans. Però en el fons mai se'n van. Mai. Una abraçada fortíssima a la família", i molts més: "És un sentiment que no es pot explicar. L'has hagut de viure. Ells sempre ens donen molt més. Són incondicionals", "Ho sento moltíssim... El portaràs al cor per sempre... Són part de la família i quan marxen és com si et falta un tros del cos. Una abraçada", "Judit, com t'entenc! Jo torno a tenir gos després de 25 anys de la mort de l'anterior (era una jove de 26 i ara soc una mare amb adolescents) i només amb 3 setmanes i ja me l'estimo amb bogeria! Feliç cel, Lost!".
Tots ells tenen raó. La Judit s'ha de quedar amb el record dels anys viscuts, l'amor que li tenien i que el Lost ha estat un gos molt feliç amb la família que li va tocar. Descansi en pau.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!