Quan Joel Joan va acceptar el paper de Vània, l'obra en la qual representa un Txékhov de set personatges interpretant-los a tots alhora, era conscient dels contres: aprendre's una obra de teatre sencera, no només la seva part i els peus dels altres, rebre totes les bufetades ell sol si la cosa no sortia bé, sessions d'assaig esgotadores i solitàries, acusacions d'egòlatra i haver de promocionar-la tot sol, fent ell a totes les entrevistes. Això està fent que trobem Joel Joan a tots els mitjans i programes del país. A cada entrevista deixa una perla i a l'última apareguda a Vilaweb s'atreveix amb un dels tabús més sostinguts entre el gremi d'actors i actrius de Catalunya: el silenci. Costa molt trobar actors que parlin de tot: del país, de política, de la llengua, de TV3 o del seu gremi, de manera crítica. Joel Joan és un unicorn, ell trepitja tots els tolls del parc, i explica per què passa. O millor dit, per què els passa als altres. Ell d'autocensura, poca.
Joel Joan: "Jo ja callo coses, eh? Home, si digués tot el que penso, llavors sí que no em podria permetre ni aquest cafè amb llet, ni convidant vosaltres, perquè no estaria aquí. Però sí, tinc aquest punt molt naïf, molt inconscient i molt de nen petit, de ser honest a l’hora de respondre. Perquè si dius coses que no penses o fas veure que ets al mig de tot arreu per no molestar ningú… Saps què passa? La feina d’actor és una feina molt vulnerable. Som la baula més feble d’una producció. És aquell que pots canviar més fàcilment. Estem molt desprotegits. Necessitem agradar a tothom. I hem de cuidar molt les nostres paraules. I què passa? Que quan entrevistes un actor, bàsicament, no té cap mena d’interès el que diu, perquè tota l’estona diu bondats de tothom i no es fica en cap pollastre. Ni respon cap pregunta, de les que no siguin estrictament de la feina, d’una manera honesta. En canvi, quan entrevistes un escriptor, és algú que té opinió sobre les coses i és capaç de mullar-se. Els actors vivim acollonits".
Mai s'havia dit tan clar i català: parlar sense embuts fa perdre feines. També a ell, en Joel Joan denuncia que no el contracten gaire, però la mateixa personalitat que té responent la té inventant-se les feines: s'autoprodueix amb la seva empresa que no per casualitat es diu Arriska. L'actor de 55 anys i molta mili al damunt no critica que els seus companys vagin amb una xapa propalestina sinó que ho facin perquè no s'atreveixen a altres xapes com la de la independència, la llengua catalana o aquesta de la por al gremi: "No és que ens demanin la xapa Palestina, és que seguim la moda. És que no hi ha més. És a dir, si ara toca la xapa de Palestina i queda ben parida, perquè és el que es porta ara, i em donarà rèdit perquè la gent em vulgui, me la posaré. I es posaran la xapa que faci falta. L’actor mitjà no pensa, segueix el ramat. L’últim que vol l’actor és destacar en res, en l’àmbit polític i social, vol estar d’acord amb tothom. Vol que tothom l’estimi. Al final, parlem de quedar bé perquè et puguin trucar la setmana següent per fer alguna altra cosa". Aquest és el concepte de ser actor a Catalunya: practicar un silenci alimentari. Tancar la boca per poder omplir la panxa. Callar per menjar.
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!